Diners tòxics

Els Sackler eren considerats, fins fa poc, una família de multimilionaris exemplars. No tenien vida pública (eren pràcticament uns desconeguts), però el seu nom figurava a les sales dels grans museus del món que durant anys es van beneficiar de les donacions que els feien, com el Metropolitan de Nova York o el Louvre de París. Els Sackler eren filantrops venerats, també en universitats i centres d’investigació. Però tot plegat no era més que una estratègia per netejar la seva imatge d’empresaris foscos. La seva farmacèutica Purdue Pharma és la responsable de la pitjor crisi de salut pública als Estats Units des de la sida i fins a la covid. El seu analgèsic OxyContin, més addictiu que la morfina, ha causat mig milió de morts des dels anys noranta. L’allau de demandes ha posat fi, tard, a aquest imperi macabre disfressat de mecenatge. Darrerament, les institucions artístiques han anat eliminant dels seus espais aquest nom tacat de sang; l’última, el British Museum de Londres. Ara ja no acceptaran més els diners tòxics dels Sackler. Però quants Sacklers més estan finançant museus? Són prou conscients els museus que la seva imatge està en joc si no estableixen una línia vermella en els patrocinis? Només mouen fitxa quan la pressió social ja és insostenible?