Un matí a Ceret

Fa dos dissabtes vam anar a Ceret. Menys d’una hora. El dia era plàcid i des de l’autopista la visió del Canigó, molt nevat, ens descobria un llençol de neu contínua i compacta, sense escletxes, sense les arestes pedregoses dels dies anteriors. Fora de l’autopista, a la carretera cada cop més urbana que uneix el Voló amb Ceret, els camps de presseguers i de cirerers florits, aquests més endarrerits, tenyien de colors suaus, blancs i rosats, les estructures dels arbres encara sense fulles en un anunci primaveral i la promesa d’una fructificació esclatant enmig de les fulles ara tot just incipients.

Els dissabtes a Ceret és mercat. Pujant cap al nucli, pels carrers circulars ombrejats pels plàtans, l’aigua corria alegre i transparent pels canals que els voregen. El circuit del mercat és un festival multicolor estimulat per un dia de sol. Les parades respiren pulcritud. A Ceret els productes s’arrengleren amb ordre, el carrer és net com una patena, ni un paper embruta el terra, i les parades de roba, de menjar, d’artesania, d’eines, de verdures i fruita, s’escampen en un mosaic exemplar. S’acosta migdia i a les terrasses fan el vermut veïns i turistes tot esperant l’hora de dinar. Entre dotze i una els establiments aniran tancant, les parades recolliran, i el carrer recuperarà sense seqüeles la normalitat més absoluta.

Trobem molts catalans del sud pels carrers i decidim entrar al Museu d’Art Modern per veure les obres d’ampliació i l’exposició temporal de Jaume Plensa. El museu, que ha estat dos anys tancat, sempre ens meravella; té un fons propi envejable que transmet una aroma especial vinculada als pintors que van trobar refugi i inspiració en aquest territori. Trobar donacions de l’any 1950 d’Henri Matisse, veure Raoul Dufy, André Masson, Auguste Herbin o Pinchus Krémègne recollint l’ambient urbà i mariner d’aquestes poblacions amarades pel sol que reverbera a la Mediterrània, sempre és bellament reconfortant. Les aportacions de Picasso, Braque, Marc Chagall, li donen un valor afegit indiscutible.

Com explica Nathalie Gallissot, conservadora en cap del museu, el seu principal valor rau en el fet que “acull un conjunt d’obres ancorades en el territori. Es tracta d’una col·lecció encarnada, íntimament vinculada als artistes que van venir a Ceret, a les seves trobades, a les amistats que hi van teixir”. Fundat el 1950, el museu va tenir una primera remodelació feta per Jaume Freixa en els primers anys noranta i inaugurada pel president François Mitterrand l’any 1993. Ara Pierre Louis Faloci hi ha afegit tot un cos que crea una gran sala per a exposicions temporals, locals de reserva i serveis i espais comuns per al públic, així com un sistema de comunicació vertical que juga amb la transparència i la claror que ja havia caracteritzat el projecte de Freixa.

No em puc estar de pensar en els museus de Girona i en l’embolic encara per resoldre al voltant del pla de museus de la ciutat, el projecte d’un Museu d’Art Modern i Contemporani i les negociacions encara obertes entre el Bisbat i la Generalitat per renovar el conveni i el contracte del Museu d’Art. Temo que mirat amb els ulls de Ceret el nostre projecte té un dèficit conceptual i de coherència. Hi penso de manera fugaç i aparto la temptació d’entrar en aquest terreny i parlar-ne. Pot molt ben ser que els problemes dels Museus de Catalunya necessitin dosis combinades de silenci i d’intel·ligència per desbloquejar-ne la sortida i em decanto per lliscar per les evocacions més poètiques que els fruiterars veïns m’estimulen.

En el camí de tornada, a Ceret mateix, ens desviem per fer la volta al clos del castell d’Aubiry. M’atrau d’aquest castell el fet que durant uns dies de febrer del 1939 va acollir les obres d’art de l’Estat i de la Generalitat que des de Peralada, el castell de Figueres, Darnius, Agullana i la Vajol diversos camions van transportar-hi per conduir-los després en tren fins a Ginebra. El castell, tancat durant molt de temps i amb dos hivernacles molt deteriorats, ara sembla que pren vida. La diferència de costums i d’horaris ens porta de tornada a Girona a dos quarts de tres, just al punt del dinar.