La Mariàngela Vilallonga
El professor de llengua de la Normal Fèlix Casellas deia que quan a un nom propi de dona li anteposem l’article la subratllem la seva celebritat en bé o en mal. Per exemple: –“Estic llegint una novel·la de la Pardo Bazán.” O: –“Si vas a Calatayud, pregunta per la Dolores.” En el cas que ens ocupa, tant si el comentari és íntim i al·ludeixo simplement a la Mariàngela, com si explicito més el record de la professora i dic la Vilallonga, com si esmento el nom i el cognom reforçant-se mútuament, la Mariàngela Villallonga, estic fent un autèntic homenatge a la meva exprofessora de llatí del Col·legi de Girona, després Universitat, allà pels anys setanta. N’han passat, d’anys. M’ha semblat entendre, de la seva intervenció acadèmica, que va començar a exercir el 1972 i que ho ha fet durant quaranta-vuit anys. Jo llavors pujava els antics carrerons i les escales fins al seminari com si res. Avui, per no arribar traient un pam de llengua, hi he pujat en taxi. A la sala de graus de la Facultat de Lletres no s’hi cabia. La Mariàngela, esplèndida com sempre, amb aquells ulls blaus de nina i aquella cabellera rossa i un físic que ens la fa eternament jove, ha dictat la seva Lectio ultima, després que altres veus –el rector, el degà i la professora Mita Casacuberta– en cantessin, amb tota justícia, les excel·lències. La professora llagosterenca no es talla la cua del tot. Ha dit el rector que l’han declarat professora emèrita i que, per tant, continuarà encara col·laborant en la càtedra. En aquella època de les seves primeres lliçons al vell seminari les classes eren de pocs alumnes i entre tots naixia una relació d’amistat que ens permetia deixar les quatre parets i traslladar-nos a dinar a Can Tres de Llagostera per fer un àpat de tradició romana, amb cargols grossos. He tingut la sort de trobar-me la Mariàngela en múltiples institucions: a la Revista de Girona de la Diputació, al consell assessor de la Fundació Valvi, a la Fundació Bertrana. Vaig celebrar el seu ascens quan la van fer consellera de la Generalitat. He patit els seus entrebancs quan va sofrir un ictus, feliçment superat. Li he seguit la trajectòria familiar, la il·lusió de salvar, a Romanyà, una de les cases de la Rodoreda. Avui m’he emocionat, amb ella, després de l’homenatge, quan s’ha fotografiat amb una meva neboda, que també ha tingut d’alumna i que acaba de ser mare i ha deixat el nadó una estona per estar amb ella. Llarga vida, professora!
