Keep calm
Butxa
Butxa, afores de Kíiv. Els testimonis asseguren que han vist cossos atropellats per tancs, soldats matant a trets vells lligats de mans, franctiradors disparant contra gent que intentava escapar o violacions. Però hi ha qui intenta convèncer el món que els cadàvers no són de veritat. Alguns a Twitter citen grups de Telegram que tenen com a font més fiable un vídeo de la televisió russa. La Rússia que diu, a través del Kremlin, que hi ha morts que aixequen el braç i cadàvers que no mostren signes de descomposició. Que són actors. Com qui nega l’Holocaust. I és aquí quan fotògrafs com ara Santi Palacios donen sentit al periodisme. Ha escrit: “No hi ha motius per dubtar del que t’expliquen veïns que acaben de viure l’experiència més traumàtica de la seva vida, que coneixen les persones que han mort. I que et parlen de cadàvers que són davant de casa seva. Les cares de xoc no menteixen.” Més de 80 anys després de la Guerra Civil espanyola, inici del fotoperiodisme modern, en un món en què hi ha una hiperinflació d’imatges banals, els fotògrafs de guerra són encara imprescindibles per documentar i denunciar atrocitats. Arribats a aquest punt, la pregunta que ens hem de fer és si els europeus –i els alemanys en particular– estem disposats a deixar de finançar els crims de Putin, deixant de comprar gas i petroli, assumint una crisi energètica i econòmica. I la resposta, per dignitat humana, hauria de ser que sí. I si el món acaba sent més digne enmig de la maldat és gràcies a gent com Palacios, Mikel Ayestaran, Giorgios Moutafis, Ronaldo Schemidt, Serguei Supinsky, Simon Ostrovsky, Heidi Levine, Oliver Carroll, Luc Mathieu, Stéphane Siohan, Frederik Pleitgen, Zohran Bensemra o Alberto Rojas. I a diaris com The New York Times, que demostren amb les imatges per satèl·lit, i contra els negacionistes de torn, que els cadàvers de Butxa feia setmanes que estaven abandonats al carrer. Tenia raó Kapuscinski.