Tèrmits

Ara resulta que a casa tenim tèrmits. Els vam descobrir just ahir, i encara no ens hem recuperat de l’ensurt i el disgust. Volíem canviar el terra de la cuina, molt fet malbé, i el que havia de ser una millora il·lusionant es va convertir en un drama. Els operaris van aixecar el linòleum i a sota, com en una pel·lícula de por, va aparèixer la fusta absolutament menjada pels tèrmits. Ens miràvem els uns als altres sense creure’ns-ho, buscant-hi una explicació. Vam trucar a una empresa experta en aquesta mena de coses, i van venir de seguida. El món dels tèrmits és un món fascinant. Quan ens vam llevar no en sabíem res, i a mig matí ja els coneixíem a fons. Els tèrmits són silenciosos, van fent, van fent, poden semblar lents i petits, inofensius, però els estralls que fan són irreversibles. El pitjor de tot és que no te n’adones: comencen pel terra de la cuina, passen al menjador, les portes... i finalment les bigues, i quan se’t mengen les bigues, la casa cau... No te’n saps avenir... Ja no hi ha res a fer...

Enmig d’aquella desolació vaig recordar un llibre de l’editorial Curbet que vaig tenir la sort de poder presentar el 2004, a la Fundació Valvi de Girona, amb l’enyorat Francesc Ferrer i l’amic Quim Jubert. Es titula, precisament, Els termiters, i el va escriure en Ramon Rabasseda, un activista cultural de Cassà de la Selva. El llibre és un document històric i l’autor el va escriure, com diu Jubert al pròleg, per deixar constància, abans de l’amnèsia definitiva –del país o de l’autor?– d’uns fets viscuts i avui oblidats, silenciats, negats o ignorats. És la història dels anys de la guerra civil espanyola a Cassà, l’únic poble on, gràcies a l’alcalde Josep Delmàs no es va vessar ni una gota de sang durant la repressió. Repassant el text de seguida vaig trobar els tèrmits, a les primeres pàgines, quan el pare del protagonista –un nen, alter ego del mateix autor–, li explica exactament el que he escrit al començament d’aquest text: que els tèrmits, aquestes maleïdes formigues blanques, són traïdors i silenciosos, i sense que ningú se n’adoni poden fer caure una casa sencera. Els tèrmits t’envaeixen, se’t mengen, et devoren, t’ho prenen tot. S’alimenten de tu. Són terribles, els tèrmits. (Tèrmits a part, em va agradar rellegir el que li deia la seva mare: les mateixes mans que serveixes per acaronar serveixen per torturar; amb la mateixa mà pots fer el gest de submissió al feixisme o el de la llibertat).

El llibre em va treure una mica de les meves cabòries, però de seguida vaig tornar al terra de la cuina. D’on va venir, el primer invasor? Per què va trobar en aquelles rastelleres de fusta un lloc apropiat per viure i créixer? Pensant-ho bé, és veritat que hi havia algun senyal, que no vam voler tenir en compte. És cert que el terra, en alguns llocs, semblava que cedia una mica, però no hi vam donar prou importància. Anem sempre tant de bòlit, i posar-nos a resoldre un problema així ens hauria donat molta feina. Sí, potser vam fer veure que no ho vèiem i vam amagar el problema, mai més ben dit, a sota l’estora.

Però el mal va fent. Lent, imparable, tossut. Com alguns càncers que no fan cap soroll, que no s’agafen a temps i que s’escampen sense aturador. O aquells problemes íntims que has amagat durant tant de temps, que han fet niu a dintre teu i que ara ni la psicoanàlisi ni la psicoteràpia tenen força per vèncer. O com el canvi climàtic, que va començar a poc a poc mentre fèiem veure que no tenia importància: ara ja no hi ha res a fer, nosaltres hem estat els tèrmits del planeta.

O com el feixisme. Fem veure que no passa res. Som tebis, prudents, porucs. De mica en mica anem normalitzant la seva existència. El feixisme va fent, com els tèrmits. Mireu L’ou de la serp, de Bergman, pel·lícula ambientada en els anys 20 a Alemanya, que mostra els mals que van fer néixer Hitler –inflació, desesperança, antisemitisme, por...–; i llegiu L’ou de la serp, d’Eugeni Xammar, un recull d’articles periodístics que va publicar l’any 1922 i que són un testimoni privilegiat i únic a tot Europa de l’ascens del nazisme. Jo sé què he de fer per eliminar els tèrmits de casa. I amb els altres, què hem de fer?