Me'n vaig a votar

A Mallorca, naturalment: quan el lector amable llegeixi aquestes ratlles, confio estar amb els amigots de tota la vida al voltant d’una paella, en plena –i assolellada, espero– jornada de reflexió. La veritat, si em permeten la confidència, és que em considero afortunat per no haver de votar a Barcelona, encara que hi resideixi, perquè les eleccions al consistori del Cap i Casal són avorridíssimes: tant, que el màxim al·licient consisteix a saber si l’abstenció superarà o no el cinquanta per cent (s’admeten porres), i en les anècdotes que puguin proporcionar els vots nuls (quantes paperetes es dipositaran a favor d’en Pinxo, en Panxo i en Kubotan?).

A les Balears, en canvi, les eleccions es presenten força més animades, bàsicament per dues raons: la primera, que no són només municipals, sinó que també –com correspon a totes les comunitats autònomes de segona fila i ben educades– s’hi triaran el Parlament, i, per primera vegada, els consells insulars; i la segona, perquè s’hi presenta el PP, una formació que, com el seu nom indica, és extremadament popular entre l’electorat illenc, que en els últims comicis li va concedir una còmoda majoria absoluta. Cosa que, al cap i a la fi, no és tan estranya: mirin si en té, de força, el PP a les Balears, que en alguna ocasió ha rebut vots de gent ja difunta, o bé d’immigrants sud-americans misteriosament apareguts a Formentera com a conseqüència d’alguna abducció extraterrestre. No em negaran que té mèrit.

El principal element d’intriga d’aquesta convocatòria consisteix precisament en la possibilitat que el PP de Jaume Matas la perdi, la majoria, i amb ella el govern, que podria quedar en mans d’una nova edició del Pacte de Progrés, una coalició –o un paràsit de la democràcia, segons la doctrina Artur Mas– que aplegaria el PSIB-PSOE, el Bloc per Mallorca i UM, que molt possiblement es trobi en situació de tornar a exercir de frontissa decisiva. Una possibilitat, la de la derrota del PP, que era impensable fa només uns mesos, però que ha anat prenent cos a mesura que s’acostaven els comicis, fins al punt que diverses enquestes ja l’han reflectida a bastament.

Aquest canvi s’ha produït per dos motius principals, un que és digne de celebració i un altre que ho és de lamentació. Comencem per la part trista, que evidentment no és altra que la corrupció. Com a sorpresa per als escèptics –entre els quals es comptava un servidor, però m’alegro d’haver-me equivocat– es veu que els mallorquins encara no estan tan baquetejats i resignats com per romandre impassibles davant del fabulós espectacle de lladronici que se’ls ha ofert des de molts ajuntaments governats pels populars (no només a Andratx: al meu poble mateix, Llucmajor, i pels mateixos motius, ja tenen un peu a la presó el batlle i el seu soci de govern; no escric els seus noms per no ofendre’m la vista). I, per la seva banda, als eivissencs sembla que tampoc no els han fet gaire gràcia tots els abusos de poder i la ferum de delinqüència que ha envoltat la construcció de la famosa macroautopista: i precisament per Eivissa és per on el PP pot rebre un càstig més dur, perdent el que es considera el seu feu més sòlidament establert, així com uns vots que, per la llei D’Hondt, resulten molt valuosos a l’hora d’adjudicar escons.

L’altre motiu, el de l’alegria, ha estat la configuració de l’esmentat Bloc, que aglutina PSM, Esquerra Unida, Els Verds i ERC. L’alegria la causa el fet de constatar que, per una vegada, ha pogut ser que les formacions d’esquerres aparquessin la seva tendència al puzle autodestructiu i a la fragmentació inoperant, i s’unissin per formar una proposta ben articulada de centreesquerra nacionalista per afrontar el que es percep com un moment d’emergència nacional. Ha estat una grata sorpresa que, en la recta final de la legislatura, totes aquestes forces hagin estat capaces de superar la pauta autodestructiva que els havia portat a enfrontar-se internament i entre ells durant aquests quatre anys, i recuperar part del temps perdut en baralles de nyic i nyec amb una precampanya i una campanya francament bones, que resulten imprescindibles per entendre el canvi d’orientació que han experimentat els vaticinis demoscòpics, amb la subsegüent aparició d’enquestes que reflecteixen la possibilitat certa d’un canvi a les Balears. Hi haurà qui digui que el fet que l’única aliança de govern possible per al Bloc sigui amb el PSIB, i mai amb el PP, indica falta de centralitat per part dels nacionalistes, però és just a l’inrevés. És el PP qui no té més alternativa que la majoria absoluta: altrament, no té amb qui negociar cap pacte de govern, perquè ha cremat massa terra al seu voltant, i això sí que sembla una manca de centralitat realment preocupant. Exactament el mateix que succeeix al País Valencià, on és llàstima, com expressava diumenge passat Vicent Sanchis, que no s’hagi arribat a una solució equivalent a la del Bloc illenc. Deixem-ho, de moment, entre les figues d’un altre paner.

No confiem, però, en enquestes ni sondejos: a les últimes eleccions, també es mostraven favorables a la formació d’un govern progressista, i alguns encara passegen la cara de lluç bullit que els va quedar en conèixer els resultats. Així doncs, lector amable, si em llegeixes a Mallorca, a Menorca, a Eivissa o a Formentera, demà ja saps, ja hauries de saber, què et toca fer.