No conec ningú

Encara planen sobre l’ambient les darreres dades fetes públiques pel Centre d’Estudis d’Opinió que indiquen que la independència de Catalunya perd suports i se situa en els nivells de fa una dècada. Sense restar valor a l’observació, em permetran que em qüestioni si el que perd múscul és l’independentisme o qui comença a entrar en la zona de perill són els partits independentistes. Perquè, malgrat que s’hi assembli, no és exactament el mateix. Pel que es refereix a mi, no conec ningú, per moltes voltes que faci a l’assumpte, que en el darrer any hagi deixat de ser independentista. No he sentit cap persona dir que abans somiava un nou país deslligat de l’Estat Espanyol però que ara, després d’assistir a un curs de meditació política, ha arribat a la conclusió que és millor deixar les coses com estan. No conec ningú que regali sermons sobre les virtuts d’una Espanya federal mentre que fa quatre dies onejava l’estelada cada cop que l’ocasió li ho permetia. Ni tan sols sé de ningú que abans es declarava independentista i que ara sigui un sac de dubtes. En canvi, no m’acabo la llista si començo a recopilar noms de persones que en els darrers temps han partit peres amb les formacions polítiques que formen l’espai independentista. Amb tots i cadascun d’aquestes. No en volen saber res. Gent que té claríssim que d’ara en endavant només te’ls trobaràs davant una urna si es vota un projecte popular al seu barri. Cadascú amb els seus motius: esgotament davant una classe política que no perd un sol privilegi mentre la societat es va empobrint, desconnexió davant promeses disfressades de compromís però buides de contingut i òrfenes d’execució, decepció davant el ring ridícul en què molts han convertit la política i davant la incapacitat de molts líders d’assumir errors... N’hi ha per remenar i triar. Ara bé, de la mateixa forma que no conec ningú que hagi abandonat l’independentisme, tampoc no em ve al cap una sola persona que darrerament l’hagi abraçat. Sort que venen dies de penitència.