Prou de teories conspiratòries

La xarxa en va plena, cada dos per tres apareix algú carregat amb tota mena d’informació que ens explica per què l’1d’octubre no vam guanyar la independència; el següent fa referència al desajust general del govern d’aleshores per prendre una decisió menys audaç, i un altre comenta l’evident: està en desacord en el camí cap a l’exili o es pregunta per què el dia de la declaració de la independència aquesta va durant pocs segons. També veiem a la xarxa la valoració de si aquell lideratge no va ser conseqüent amb el que havia dit i promès que faria o si aquell altre polític està relacionat amb un càrrec important del PP, el PSOE o el govern de l’Estat. També hi ha el corrent més malèvol d’explicar-ho via covardia o encara amb diners, que si tal o qual tenia una estreta relació amb La Caixa o amb un banc important, una empresa, un sou elevat o bé una trajectòria no pura i immaculada.

El resultat sempre és el mateix, ens disparem al peu nosaltres mateixos. No tots els membres del govern anaven a l’una, això és cert. Uns volien arrencar un compromís de negociació amb el PP, d’altres creien que calia anar fins al final. En no haver-hi acord entre les dues opcions, van entrar a ser predominants les ziga-zagues del dubte i l’inici de la feblesa, un fet que l’Estat repressor va aprofitar per anar a totes contra el procés.

Això de creure que un mediocre com Rajoy, dit pels seus mateixos assessors més propers, ho tenia clar des del principi és com creure que el rei Borbó faria de mitjancer per haver dit prèviament que “Cataluña sería lo que los catalanes quisieran”. L’Estat espanyol té en la seva Constitució un article que diu que per conservar l’entramat legal actual ha de matar, si cal; vol dir que l’exèrcit és garant de la “unidad de la patria”. I aquí és on els polítics catalans dirigents del procés van ser febles.

No s’havia d’anar a temptar l’ unitarisme espanyol inquisitorial excloent i violent –per cert, els del 155 tampoc anaven a l’una fins aleshores–, sinó persistir en la declaració de la independència quan aquesta va ser proclamada. En aquell moment en què tot el món ens mirava, hi havia tota la premsa internacional a Catalunya i la comunitat europea ens demanava negociar, l’exèrcit espanyol només podia ser inoperant; però, en lloc d’actuar des de la fermesa, es va fer des de la renúncia, no des dels fets consumats.

No van fallar els líders –quina desconsideració tan bèstia contra qui tant ha perdut, patit i patirà!–, sinó que no es va veure que, com Macià el 1931, calia negociar sobre la República proclamada. Aleshores és quan hauríem estat forts de debò. Errades polítiques que en alguns casos hom a la xarxa denuncia; sí, d’acord, però des unes decisions polítiques fonamentals que van ser errònies, però mai per un fet de suposada corrupció o traïció prèvia.

La veritable traïció als valors fonamentals democràtics no és el procés d’independència de Catalunya, amb unes decisions preses des d’unes majories al Parlament de Catalunya –d’on, si no?–, és l’actitud de la dreta i de l’esquerra espanyoles –via els governs de torn, PP o PSOE– per combatre un moviment únic en la història contemporània de mobilització i esperança col·lectiva d’un poble per decidir el seu futur; és a dir, el procés català.

L’espanyolisme excloent i violent beu de les fonts del nacionalisme més ranci, actua des de la repressió, compra voluntats, diaris, mitjans de comunicació, funda un partit polític de disseny per sembrar odi i, per si no n’hi hagués prou, educa i cultiva animadversió contra nosaltres per poder rebre el suport majoritari d’una població espanyola embrutida de manera secular contra tot el que és català. Això és: llengua, cultura, entitats i tot el que ens pugui fer més forts. No caiguem en el seu joc inquisitorial, ni delators, ni traïdors. Jutgem des del pensament i la lògica intel·lectual i política. Les baralles de personalismes egòlatres que quedin per als Felipe, Sánchez, Aznar, Ayuso, etc.

Nosaltres tenim la força de la raó democràtica, la voluntat de no deixar-nos empobrir, ni afeblir culturalment. Si l’Estat espanyol ens vol febles i atemorits és per l’efecte mirall, per la seva pròpia debilitat. Per això és corrupte i repressor. No els fem el joc. La xarxa és llibertat, també impunitat, destriem el cert de les sospites i els dubtes.