Manuel Valls, el fugitiu

A França, Manuel Valls és exalcalde, exdiputat, exministre de l’Interior i exprimer ministre. I a Catalunya, exaspirant a l’alcaldia de Barcelona i exregidor. Valls va deixar enrere París i França venent que s’instal·lava a Barcelona per recuperar unes arrels catalanes que mai havia reivindicat. Fum. Va fracassar en l’ambició de ser l’alcalde del cap i casal però va tenir prou regidors per (raó d’estat) barrar el pas a l’independentisme. I amb l’encàrrec acomplert però l’ego insatisfet, va fugir cap a França.

L’ego el fustiga i l’emboira. D’on és Manuel Valls? De França? De Barcelona (per ell, Espanya)? Perquè ara resulta que vol tornar de nou a Catalunya. Tornar sense tornar del tot per convertir-se en el diputat dels francesos d’Espanya, Portugal, Andorra i Mònaco en les imminents eleccions a l’Assemblea Nacional francesa. Tomba que tombaràs, compte que et marejaràs!

Si la família de Barcelona no s’hi entusiasma, si França no el suporta, si el seu pas per l’executiu de París és una de les causes de l’enfonsament de l’esquerra, si en dos anys a Barcelona no va fer res pels francesos d’aquí, la sortida que ha trobat Manuel Valls per continuar arrapat a la mamella és no ser ni ben bé d’aquí ni ben bé d’allà.

Fuig d’ell mateix. Fuig de la seva pròpia ombra, la del dit arrogant i el fet autoritari, xenòfob, classista, populista que l’ha distingit quan ha manat. Però fugir de la teva ombra és impossible perquè sempre t’atrapa.

Valls també hauria de ser exprofessional de la política. Fa 40 anys que en viu. Prototip de polític camaleònic que arrenca projectes i no n’acaba cap, de surfista per satisfer la pròpia vanitat i per ser qui muny l’últim litre de llet de la vaca de la política institucional. És clar, a punt de fer-ne 60 i quan a França bull el debat per elevar l’edat de jubilació dels 62 als 65, no és qüestió de sortir de l’arena política. No fos cas que s’hagués de posar a buscar feina...