Dia rere dia

El nostre món sembla accelerar-se, i no aconseguim alliberar-nos d’aquesta sensació: tantes notícies, i d’arreu; i tan ràpides, i amb una durada sovint tan fugissera (l’ahir esdevé “història”); i amb les big data que no obliden res (ni aquesta carta); i també amb tantes mentides fàcils d’escampar i difícils d’esborrar; i amb una manca malaltissa de perdó i de voler recomençar, etc.

Si no es disposa d’alguns punts ferms resulta probable embogir, o rendir-se, o limitar-se a una emotivitat frívola al ritme de la sèrie de moda, o bé del trauma o èxit d’actualitat (Eurovisió o els Oscar, Ucraïna o Taiwan, Alexia o el COI, o la corrupció al PP o a on sigui).

Trobem serenitat, a vegades, en algun punt: jo tinc amigues i amics que fan ioga, d’altres que s’arrelen a conviccions religioses o es refugien en l’estimació de la seva família o del voluntariat. Sempre sabem d’algú que es bolca al cent per cent en el treball, en la investigació, en esports, obsessivament. Cadascú té la seva “fe” i les seves “conviccions”.

Vull compartir tres nivells de coses que ens calen, ja que som també éssers racionals: (a) el “pensament estratègic”: mirem a mitjà termini, imaginem on volem arribar o què desitgem construir (no siguem peixos que semblen resetejar-se cada vuit segons); (b) l’“operativitat”: si allò que proposem no es pot dur a la pràctica, repensem-ho; (c) atendre al “dia rere dia”: la nostra vida consisteix en un seguit de jornades, des que ens llevem, i cal que aquestes 16 o 18 h siguin creatives, bones, meravelloses). I a, b i c han d’anar d’acord.