Carn trinxada

Acabo de saber què és un beef, l’anglicisme que, provinent de les disputes entre rapers rivals, s’ha trasllat a la carnassa que se serveix a les xarxes quan un tuiter està en desacord amb allò que ha dit un altre mentre va sumant adeptes al linxament. Ho esperes entre oponents ideològics del guirigall polític, però no entre escriptors de talent, que és el que ha passat en vigílies de Sant Jordi per una entrevista en què Adrià Pujol gosava expressar opinions discordants sobre algunes obres d’autors vius (i més aviat sobre certs aspectes d’aquestes obres) en general molt ben valorades, fins i tot per ell mateix. Quin és el mal? Que la crítica costa d’encaixar, però l’elogi cofoi i unànime tampoc contribueix gaire a la millora d’una literatura. El cas és que la discussió s’ha concentrat en dos assumptes una mica estranys: dilucidar quants lectors s’han acabat Els angles morts, de Borja Bagunyà (la mateixa pregunta babaua, per cert, que ha enfrontat partidaris i detractors de l’Ulisses de Joyce), i si és pertinent fer servir ‘quelcom’ en un diàleg estàndard. De debò aquests són els grans dilemes de la literatura catalana actual? A l’entrevista, Adrià Pujol afirmava que se sentia capaç d’escriure en cinc dies una novel·la que guanyés el Bertrana (poseu-hi el nom de qualsevol altre premi de molta pompa), perquè només hi triomfen les que diuen “allò que toca”. No és més escandalós això? Tenim tan coll avall que el prestigi es fonamenta en la mediocritat promocionada, que ens podem entretenir a discutir minúcies de les obres que per sort eleven el to i ens alegren el dia.