El català. Sant tornem-hi!

Tot i que innecessari per als lectors, cal puntualitzar un parell de coses. A Catalunya, el català és l’única llengua pròpia i, a casa seva, que cadascú faci servir la que vulgui de les moltes que es parlen al país. Diuen que hi ha molts habitants que tenen el castellà com a llengua pròpia; tants com parlants del turc en moltes ciutats i barris d’Alemanya, o d’àrab en moltes banlieues franceses o belgues, i ningú no demana percentatges d’aquestes llengües en l’ensenyament dels socis europeus. Per contra, els fang i els bubí, entre d’altres, de Guinea Equatorial o els àrabs i amazics del Sàhara Occidental no parlen espanyol perquè els vingui d’herència, sinó perquè l’estat del qual eren colònia, a més d’espoliar-los durant anys, va “convertir” les seves llengües en secundàries davant la llengua de la metròpoli. Les lleis espanyoles –o autonòmiques– poden dir el que vulguin, i els jutges –per sobre de tot, espanyols– les interpretaran sempre des de la perspectiva colonial. Mentrestant, els polítics nostrats, al llarg de totes les legislatures, han fet lleis per protegir la llengua davant dues invasions, l’oficial i la del carrer; però els nostres governs han fet ben poca cosa per fer-les complir, no fos cas que s’enfadés l’amo... A les institucions públiques –i en la majoria de les privades– ja els ha anat bé per reduir costos... sempre a costa del català. Això és pur colonialisme.

Però, ves per on, ara els polítics d’aquí legislen com ho farien a la metròpoli i els fan la feina bruta! Com en el tema de l’espoli fiscal i tants d’altres, només un estat propi, com ho són Alemanya, França o Bèlgica, podrà mantenir la llengua pròpia en el lloc que li pertoca sense haver de discutir cada dos per tres. A veure què dirien alguns si Vladímir Putin envaís Espanya i exigís un 25% de rus a les escoles!