Tribuna
L’Afganistan al costat
Els privilegis es fan evidents per contrast. Tu en tens i els altres no en disposen. Un privilegi és un avantatge que gaudeixes per concessió d’un superior o per circumstàncies pròpies o naturals. En aquests moments, haver nascut a Catalunya és un privilegi davant d’haver vist la llum a l’Afganistan, país de meravelles innombrables i que tristament coneixem només perquè hi fabriquen liti per a les bateries, hi parlen moltes llengües (encara que molts pensin que s’expressen en àrab) i està en condicions deplorables de guerra i desolació des de l’arribada dels talibans, que han aniquilat la creativitat i el sentit de l’humor, unes de les característiques dels afganesos. Els periodistes catalans també som privilegiats, al costat dels afganesos. Els pocs que s’han quedat al país viuen amb llibertats a mínims.
Els qui han marxat expliquen situacions dantesques d’un país esmorteït i dominat. Posem-nos en situació. Imagineu que sou una dona periodista, catalana, amb un entorn protegit, gaudint de la teva feina com a professora universitària, moderant a la facultat un acte sobre periodisme i ciutadania, i parlant a desenes d’estudiants de periodisme i relacions internacionals. I tens al costat un periodista, home, afganès, més jove que tu, que ha hagut de fugir de l’Afganistan perseguit i deixant els seus col·legues, la majoria dones, en un país ocupat pels talibans sense perspectives. Ho tenia tot i no té res. Literalment va marxar amb una maleta, la seva dona, que és metge, i dos nens petits. Era un referent al seu país i ara és part d’un programa d’acollida de periodistes a universitats i està tremendament trist però no tira la tovallola. Així és com ens hem conegut amb en Feridon Ayran, que era responsable d’Unicef al país i que ens explica que 231 mitjans han tancat i 6.400 periodistes s’han quedat sense feina en aquest país, tal com recull un estudi de Reporters Sense Fronteres i l’Associació de Periodistes Independents de l’Afganistan. RSF treballa gestionant evacuacions de professionals de la comunicació i dona suport a processos d’exili i asil. Ayran, que a través d’un d’aquests programes participa en conferències i és entrevistat pels alumnes de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna a la Universitat Ramon Llull, agraeix contínuament ser aquí, però la seva família no pot viure d’agraïment ni només amb els ajuts minsos que arriben.
La Universitat li pot donar un espai per expressar-se, però ell vol retornar a la seva professió de periodista i documentalista i la seva dona, a la de metge. Un periodista sa i estalvi és una llavor per retornar la llibertat al país. La vocal de Reporters Sense Fronteres, la periodista Marta López, ho expressa en aquestes paraules: “Ajudar és actuar”, és auxili i és denúncia transformadora. Les dones ho tenen pitjor: una de cada cinc ja no treballa. El 84% no treballa. Només en tres mesos s’ha passat de 543 mitjans censats a 312 en funcionament. Els talibans han prohibit a les dones exercir i la voluntat és que es quedin a casa i han promulgat les 11 regles del periodisme. Les ha emès el Ministeri d’Informació i Cultura. La idea és ordenar el bé i prohibir el mal, segons el govern. Els reportatges s’han d’informar abans (has d’explicar al ministeri què vols cobrir), i s’han de passar per “verificació” abans d’emetre’ls. Els informatius han estat substituïts per música i programes religiosos.
L’Emirat Islàmic de l’Afganistan defensa que el seu país “dona suport a la llibertat dels mitjans, en el marc definit per preservar els interessos superiors del país, en el respecte a la xaria i l’islam”. Els talibans (nom que significa estudiant de religió) entenen el món des del seu prisma i emeten els seus decrets avalats per un pretès bé comú. Quan se’ls pregunta per la catàstrofe de la fugida de dirigents i periodistes, una esbandida impressionant, ho atribueixen a traïcions i deslleialtats. Un dels trets dels fonamentalistes, siguin en el govern o en una secta, és la incapacitat d’autocrítica. La culpa és sempre dels altres. Mentrestant, un país que en Feridoon ens explica com a fascinant, va desapareixent del mapa per ser engolit en un forat negre. I això està passant ara en el que sembla una pel·lícula d’acció. I l’única acció que allí hi passa és l’aniquilació de les llibertats en nom de la defensa d’altres preteses veritats.