Entre metges

Durant les vacances de Setmana Santa passades a Beget he acabat de llegir alguns llibres que tenia començats, entre ells l’interessant assaig de Rosa Maria Gil Tort L’astrònoma i l’escriptor, que es basa en l’exhaustiva anàlisi d’un plec de cartes de Manuela Carreras i Duran (1884-1963) trobades a l’Arxiu Municipal de Girona, escrites entre 1908 i 1909 i adreçades a l’escriptor Carles Rahola, convertit, durant aquest breu temps, en el seu confident i conseller. Rosa M. Gil ens descobreix i rescata la memòria d’una dona de gran sensibilitat i formació, que dominava sobretot la cultura francesa, amb una autèntica passió per l’astronomia i que gaudia d’amplis coneixements musicals i d’interpretació pianística. Una dona destacada dins la burgesia gironina, que quedà emmarcada entre personatges del món de la medicina de tant relleu com el seu pare, l’oftalmòleg i filantrop Bonaventura Carreras Peralta, i el seu marit, Francesc Coll Turbau, fundador de la clínica Girona. Tots els que hem estat atesos, en algun moment, a l’esmentat centre sanitari –almenys aquells que ens interessem per la història– ens hem fet passar els nervis llegint els plafons penjats a les parets dels passadissos, i ens hem il·lustrat sobre aquest capítol de la història de Girona que ara, per cert, aquests dies, té el seu punt àlgid amb la inauguració de la nova clínica a la carretera de Barcelona, de presència espectacular i, sens dubte, dinamitzadora de tot un sector que s’estava degradant. S’han edificat 41.000 m² i l’obra total ha costat 65 milions d’euros. Del primer edifici promogut pel Dr. Coll Turbau, el marit de la Manuela Carreras, més coneguda per Manolita, hem passat a aquest centre extraordinari de nova planta, que honora els fundadors. Nou centre i llibre biogràfic han coincidit. D’altra banda, aquesta senyora intel·lectual i de caràcter m’interessava, també, per la seva relació amb Lloret. Rosa M. Gil ens explica com la Manolita, vídua als cinquanta-un anys, assumí la presidència del consell d’administració de la clínica Girona i com, en l’àmbit familiar, sobretot després de la guerra civil, intentà obtenir recursos del patrimoni dels Coll. A Lloret aprofità una caseta per muntar una dispesa on servia dinars, convertida més tard en fonda, amb algunes habitacions, i, finalment, cap als anys seixanta, a l’hotel Reina Isabel. Uns episodis, doncs, que ara també són oportuns de recordar.