Temps de crítiques

La legislatura catalana s’aguanta amb pinces, i serà així fins després de les municipals. No hi ha cap grup del Parlament que ara li interessi trencar res. Continuarà per uns dies el soroll de fons dels Jocs Olímpics, la taula de diàleg, les crisis en l’ensenyament i l’ús del català, i algun tema relacionat amb parcs eòlics, i fins i tot es polemitzarà sobre les dietes dels parlamentaris i el futur politicojudicial de Laura Borràs. Se celebraran gairebé cinc anys de l’1-O en l’equador de la legislatura. Seria el moment en què el govern s’hauria de veure obligat a retre comptes amb el format d’una moció de confiança que el president no voldrà fer. No les podria tenir totes, perquè ara mateix la CUP votaria en contra de la seva continuïtat i seria difícil quadrar una nova aritmètica parlamentària. Panorama electoral sense eleccions immediates per esperar les eleccions als ajuntaments. Hi ha la possibilitat que en les municipals l’independentisme voti sense saber del tot quina és la flama general sobiranista que es respira. Els partits s’estan organitzant en retrets mutus. A ERC els molesta haver de sentir d’una part d’independentistes que presideix un govern autonòmic. A JxCat els molesta quan són titllats de convergents sense partit. Al PSC, quan els diuen que han esdevingut un satèl·lit absolut del PSOE, i als comuns els desagrada sentir que estan lligats a l’òrbita de la coalició del govern espanyol. Inquieta a Cs ésser tractats com a partit en vies de desaparició, i al PP, ser vistos dependents d’allò que vulgui la nova direcció. Per ser vistos com fatxes a qui ningú vota, hi ha els de Vox. Fet que no és veritat, perquè tenen un vot amagat amb 11 diputats i a l’alça, encara que sigui difícil trobar algú que digui obertament que els voten. Que tots es preparin perquè els venen temps de crítiques, que sempre són millors que els temps d’ignorància.