La inaudita invasió de la lletra escrita

Després d’aquell en què vam encarregar llibres a domicili, després del que vam viure amb restriccions, circuits d’entrada i sortida i mascaretes, arriba un Sant Jordi que podem anomenar normal. Això sí, sembla que l’haurem de passar aixoplugats. Que plogui és una possibilitat certa i per això ja hi ha pensades d’última hora perquè la pluja no malmeti la festa que, d’alguna manera, també certifica (amb totes les prevencions que venen al cas) el final de la pandèmia, almenys pel que fa a la distorsió que ha provocat en la nostra vida quotidiana i que ha afectat celebracions que justament ho són perquè impliquen carrer, proximitat i gernacions.

Sant Jordi no és només una festa del llibre i de les roses, que això ja ho sabem (tenim una certa tendència al ditirambe, normal, justificada, en parlar d’una diada com aquesta), sinó que es transforma, cada any, amb els anys, en el record dels altres abrils que hem viscut. D’aquell primer llibre que ens van regalar (un Lotus blau de Tintín, en el meu cas), dels llibres que hem regalat (amb dedicatòries entusiastes i amoroses o descafeïnades i de compromís), de les roses que hem comprat (esquifides, en alguns casos, provinents de xavals que les venien per pagar una excursió, o ufanoses i rutilants, també rosers que potser encara resisteixen el pas del temps), de les escenes que hem viscut o hem contemplat, envoltats de gent que passeja i mira, que fa de comparsa i protagonitza la inaudita invasió de la lletra escrita, dels àlbums il·lustrats.

Hi haurà, un dia com avui, plujós segurament, la mateixa irrupció de claredat de cada any. No parlo només de la joia de la lectura, que dilatarem en els dies posteriors, sinó de l’entrada en un espai de civilitat que ens fa de barrera, de bastió inexpugnable, contra la barbàrie. De fet, amb tot el sucre afegit, amb tots els excessos que vulgueu, celebrem això.