Adeu a Jose Placeres
Jose Placeres i Carles Brunet compartien la passió literària i una vida sempre en els marges
A través de l’amic Josep Bécares, el cantautor i activista conegut com a Fina, m’arriba la trista notícia de la mort de Jose Placeres, amb només 44 anys. Aquest gironí, autoproclamat “escriptor independent” va morir fa pocs dies en circumstàncies gens clares a Mèxic, on vivia des de feia un temps: hi va anar buscant una alternativa vital, potser perseguint un somni, perquè aquí no li anaven gaire bé les coses. Te’l trobaves sovint pels carrers del centre de Girona, voltant erràtic, sempre amb un somriure quan et saludava. Fa uns cinc anys, se li va acudir oferir “poemes personalitzats” a les persones que es trobava pels carrers i els bars de Girona, i pel que sembla va continuar fent-ho a Mèxic. “Quan entro en un local i em dirigeixo a una persona, em presento i li pregunto: «T’agrada llegir?» Llavors li proposo que doni un cop d’ull als meus poemes i, si li agraden, puc fer-li un poema a partir de dues o tres paraules bàsiques que em suggereixi”, explicava llavors en un article d’aquest diari. Prèviament, havia escrit dos llibres molt vivencials: Diario de un borracho (2012) i A ti, gracias por existir (2014). A les xarxes socials anunciava, a principi d’aquest any, la imminent aparició del seu tercer llibre, que seria també la seva primera novel·la, Las llaves de un llavero. És molt dur llegir ara el que va escriure l’1 de gener al seu Facebook: “Yo espero mucho de este 2022”.
És curiós, una dramàtica casualitat, que en pocs mesos hagin mort lluny d’aquí i de la seva vida anterior dos personatges gironins que, salvant totes les distàncies que es vulgui, compartien la passió literària i una vida sempre en els marges que no evitaven plasmar en els seus escrits. Un és evidentment Jose Placeres; l’altre, Carles Brunet. Nascut a Tossa el 1966, Brunet va aparèixer mort el setembre passat en una pensió de Pontevedra. Va tastar la música amb l’àlies Hook, el Cantautor de l’Estany, i va publicar diversos llibres com ara la novel·la autobiogràfica L’alcohòlic bipolar (2011). Es presentava com un “escriptor proscrit, repudiat, maleït i mai llegit”. No puc assegurar ni desmentir que Placeres i Brunet es van arribar a conèixer, però hauria estat factible: tots dos transitaven per la wild side, el costat indòmit de la vida al qual cantava Lou Reed. No es tracta de glorificar-los ara com a autors “maleïts”, sinó simplement de constatar que van viure, van sentir i ho van deixar per escrit.
