Keep calm
Sucar pa
L’altre dia vaig llegir que el pa és més insípid que abans. Això, deuen pensar, segons a quina fleca vagis a comprar-lo perquè a casa nostra se’n fa de molt bo, de pa. I de dolent, també. Cert. Però resulta que des de principis de mes ha entrat en vigor una llei que fa que es redueixi la quantitat de sal amb què s’ha d’elaborar el pa als obradors del nostre país. És a dir, ara no només és uns cèntims més car per efecte de la pujada dels preus dels ingredients sinó que també és més fat. Als que som panarres, els haig de confessar que ens és ben igual perquè sempre es pot rectificar aquesta falta de gust amb un bon rajolinet d’oli d’oliva verge contundent que t’omple la boca de gust i està a punt per clavar queixalada a la llesca, la torrada o el ronyó de pa que t’ajuda a tapar aquell forat quan tens la sensació de budell buit. El pa, sigui amb la forma que sigui, ha estat i és part de la dieta de gairebé totes les cultures del món. I aquí ha sigut un aliment que sovint s’ha menystingut i maltractat per diversos motius, però el que sempre apareix és el de l’etern dilema de si engreixa o no. Si és pa de veritat, no engreixa. De veritat vol dir fet amb farina de blat ecològica, llevat o massa mare, aigua i sal. Quan s’ha elaborat de manera industrial és quan perd el seu potencial i com a conseqüència se l’ha posat en el punt de mira i se l’ha magrejat excessivament. Aquest zel ha arribat fins a l’extrem de perjudicar el producte i és per això que ha calgut regular-ne l’elaboració per no acabar donant gat per llebre als consumidors. Perquè amb el menjar no s’hi juga i amb el pa, menys. Això per no parlar de les intoleràncies i al·lèrgies que molts ciutadans patim i que també l’han perjudicat. Si tot ho acabem amb un bon àpat, si som el que mengem –amb pa o sense– hem d’aconseguir trobar la manera de donar gust a la nostra vida perquè puguem continuar sucant-hi pa.