La destral

Ha estat la gran protagonista del cap de setmana. Parlem de la destral amb què l’alcalde de Caldes de Malavella, un gran desconegut per a la majoria de mortals fins fa unes hores, s’encara a uns ocupes que havien decidit passar la Setmana Santa en una propietat del batlle. L’escena és de fa uns quants dies, però ha estat ara que s’ha fet viral. Ràpidament, com ja és costum en aquesta societat, l’opinió pública s’ha polaritzat i tothom sembla haver anat a aterrar a un dels dos extrems. El país està dividit entre els que exigeixen el cap de l’alcalde indomable i aquells que l’han convertit en el nou heroi nacional. La reflexió, la serenor, l’anàlisi acurada, de nou, no tenen espai en aquest planeta. Ans al contrari, cada cop estan més arraconats, a la vista de quatre gats. Molts ens esquincem les vestidures perquè l’extrema dreta creix sense aturador, però quan aquests partits recorren a l’estratègia de la radicalització tots hi caiem de quatre grapes. I quina és una de les primeres conseqüències? Doncs que cada dia som més intransigents amb el que pensa diferent perquè la seva opinió, en la societat dels extrems, és diametralment oposada a la nostra.

Traslladat tot plegat al cas de la destral, potser convindria no dividir les parts implicades entre bons i dolents, i encara menys quan a la majoria ens falten elements per emetre un judici. L’ocupació de la propietat privada és un debat tan complex que hauríem d’evitar abordar-lo des del populisme i la ignorància. Admetre que hi ha moltes persones vivint en condicions precàries, a les quals es nega al dret a l’habitatge i que per tant no tenen més remei que instal·lar-se allà on veuen un espai buit, no és incompatible amb afirmar que en aquest país les lleis són més toves que un melindro sucat en llet i que això obre una via d’oportunitats per als més penques. Si volem rebel·lar-nos contra el sistema, el més revolucionari que hi ha, ara per ara, és aturar-nos una estoneta a pensar i, fins i tot, si aspirem a ser més radicals, mirar de conversar.