Crònica d’una vaga anunciada

Des de la dècada dels noranta no havíem viscut una vaga dels docents. Aquelles eren vagues secundades també, i majoritàriament, per l’alumnat de secundària, que es concentrava a la plaça del Lleó de Girona. Carregats d’ous que acabaven esclafats a la façana de l’edifici d’Ensenyament, semblava una festa, més que una reivindicació. Recordo alguns dels alumnes promotors de les protestes, avui alcaldes i il·lustres diputats. En canvi, les vagues d’ara tenen el rerefons del malestar acumulat pel cansament, pels incompliments reiterats, pel finançament insuficient i, sobretot, per un diàleg inexistent amb els sectors de la comunitat educativa. Res és casual i un fet com aquest hauria de marcar un abans i un després clar i inequívoc, per resoldre problemes endèmics que s’han encarat sempre des de la tecnocràcia. Val a dir que aquest govern ha implementat importants millores en l’escolarització i en les reduccions de ràtios. És cert, però les protestes d’ara neixen pel tarannà en unes decisions preses amb les quals, en el fons, tots estaríem d’acord. Avançar el calendari escolar és una necessitat si la conselleria fa els deures al juliol, de la mateixa manera que es demana que els docents facin el mateix. Ha mancat esforç per convèncer i molta pedagogia per explicar les directrius que pretenen resoldre les mancances històriques del nostre sistema educatiu. Reformes, contrareformes i canvis sobtats han posat constantment en risc la credibilitat del sistema educatiu, que, a més, s’ha vist pressionat per la pandèmia i ara pels tribunals de justícia. És la insuficiència de recursos, també de tecnològics i digitals; també l’absència formal de formació extensiva i permanent per a tot el professorat. Hem de recordar que venim d’una Logse que va ser explicada, debatuda a bastament, però mal finançada.

L’educació és la clau d’un país i un país avança si també ho fa l’educació per a tots els seus ciutadans. Posar-hi els recursos és pensar en el demà, en el dels nostres nets i besnets. Pensar-hi és treballar per a tota la diversitat i és també trobar l’equilibri entre el valor de la feina i el futur d’un país. I això es fa pel reconeixement social de la feina docent i amb la dotació dels recursos necessaris. Val la pena recordar les paraules de Nelson Mandela: “L’educació és l’instrument més important que pots fer servir per canviar el món.”