Política d’estat

Avui en dia ja no ens sorprèn res de res. La política, la de l’Estat espanyol, ha emprat uns mitjans totalment inabastables per a la resta dels administrats, que no poden saber, ni demanar explicacions del perquè, ni del com, ni, només faltaria, del qui. Si la cosa es complica, surt a la llum la llei de secretos oficiales, i tan amples. Res a dir, res a preguntar i, encara menys, res a opinar. De moment no han restringit el dret a pensar... de moment! Ja hi arribaran, ja. Pegasus? Què és això? Ah, sí... però és secreto. No neguen ni afirmen res, si han espiat, ho han fet sota l’empara d’un jutge. De quin? No es pot dir. El perquè..., tampoc. El com, encara menys. Ara intenten engegar una comisión de secretos oficiales que anirà fent, qui dies passa anys empeny! Esperant que es vagi diluint en el temps. I, com a últim recurs, ja faran sortir falses notícies o informes de la Guàrdia Civil, que és el mateix, sobre el malvat, l’endimoniat, el pervers Puigdemont, culpable de tots el mals haguts i per haver de l’Espanya indissoluble, llum d’Occident i unitat de destí universal.