FRANCESC CABANA
Quadern d’economia
Els misteris de la telefonia
Ara que tothom parla de l’espionatge telefònic sobre els polítics independentistes i altres persones, per part del CNI espanyol, em permeto parlar d’aquest aparell que és el telèfon, amb algunes anècdotes incloses. La primera prova telefònica a l’Estat, com la majoria dels avenços tecnològics del segle XIX, es produí a Catalunya. El 26 de desembre del 1877, Francesc Dalmau, president de la Sociedad Eléctrica de Electricidad, parlà amb Narcís Xifra, el director de l’empresa. El primer era a Girona i el segon, a Barcelona i van aprofitar la línia elèctrica del ferrocarril. Francesc Dalmau i el seu fill crearen aquella empresa i ampliaren el servei telefònic. Ens han deixat de record les xemeneies que hi ha encara al Paral·lel de Barcelona. La primera societat telefònica de Madrid també fou seva.
El telèfon mòbil ha revolucionat el món. Els africans subsaharians sort en tenen per conèixer els preus dels seus productes agrícoles a diverses zones dels seus països i vendre’ls a qui ofereixi un preu millor i estigui més a prop, per tal d’evitar haver de recórrer quilòmetres i quilòmetres per carreteres a mig fer.
A Castellterçol organitzen cada any un acte en homenatge a Enric Prat de la Riba, que va néixer allà. Quan van celebrar el desè aniversari, em van convidar a fer-hi una conferència. Em va semblar convenient mirar els temes de què havien tractat els meus antecessors. Amb gran sorpresa, vaig veure que cap d’ells havia explicat que Prat de la Riba, quan era president de la Diputació de Barcelona, va portar el telèfon a la vila. Hi ha tendència a valorar més el pensament dels polítics que la tasca que fan, com ara aconseguir els serveis bàsics de la població. No creuen vostès que el telèfon va ser una gran aportació per a Castellterçol? Ja tenia el tema de la meva conferència.
Una anècdota que m’afecta personalment i potser no té cap importància, però també m’ha sorprès: soc l’únic català que no té telèfon mòbil. És una qüestió de tossuderia. Tot i que sí que tinc un ordinador que es penja sovint. Recordo que, quan era jovenet i passava l’estiu a la casa del meu pare a Puigcerdà, on havia nascut, anava fins a l’oficina de la Compañía Telefónica de Espanya, a deu minuts de casa, i demanava una conferència amb Barcelona. Seguidament, m’asseia en una cadira i esperava pacientment que la telefonista aconseguís la connexió que li demanava. A vegades podia ser mig minut i altres vegades mitja hora.
Una altra anècdota més propera: fa uns mesos, a l’hora de dinar o una mica més tard, el telèfon fix que tenim a casa sonava una sola vegada. Despenjàvem el telèfon i no contestava ningú. Després no tornaven a trucar, però en canvi la trucada es repetia diàriament a la mateixa hora. Fa pocs dies, va tornar a sonar, com sempre, i per primera vegada hi havia una veu que em contestava, era femenina en anglès perfecte. Em va dir “Good bye” i va penjar. No he tingut més trucades des d’aleshores. Conec molta gent, no tinc cap amic que em faci aquestes bromes i ningú em fa revelacions sobre l’espionatge telefònic o altres temes secrets.
He acabat amb les anècdotes, però el telèfon em deixa un gust agredolç d’eina misteriosa. S’han acabat les cabines telefòniques i s’han acabat les enciclopèdies en paper. Ara tot passa per un telèfon mòbil que no deixa de donar sorpreses al qui és un representant de la darrera generació no digital però que sap que en Prat de la Riba va portar el telèfon a Castellterçol.