Una història d’espies

Ho estic visualitzant: desenes de polítics, de periodistes i de líders socials pregant en els propers dies ser les noves víctimes d’un cas d’espionatge. De cara a les campanyes electorals, i no dubtin que en breu començarà la brasa de les municipals, deu cotitzar a l’alça poder presentar-se com una víctima de l’espionatge. No ets ningú, segons sembla, si mai t’han punxat el mòbil. No vull ni imaginar els atacs d’enveja i de vanitat que deuen tenir aquests dies els que no apareixen en aquestes històries d’espionatge i contraespionatge, malgrat que estem assistint a escenes que fan posar vermell el més desvergonyit. I que ningú pensi ara que frivolitzo amb aquesta qüestió, o almenys no és la intenció. L’atac als principals valors de la democràcia mai s’ha de prendre en broma. La cosa és molt més greu del que alguns volen fer veure. Sabem que l’espionatge és legal en algunes situacions concretes i que, fins i tot i sortosament, hauria de servir per estalviar-nos algunes desgràcies. Però en el cas que ens ocupa, el de l’ús del programa Pegasus per espiar ja no sabem a qui, ni per ordre de qui, ni amb permís de qui, estem empalmant un ridícul darrere d’un altre.

No sé què és més grotesc: un govern espanyol que només es pren seriosament l’espionatge quan assalta la seva gent –ara s’avindran a investigar tothom que passi per allà–; un executiu que no controla ni els seus propis serveis secrets; un moviment independentista que fa el sorprès quan s’assabenta que ha estat espiat –com si les hòsties de l’1-O i els més de cent anys de presó que van caure als seus líders no fos un avís per a navegants de fins on està disposat a arribar l’Estat espanyol per defensar la unitat territorial–, o un govern català que fa l’emprenyat amb Pedro Sánchez i que obliga a deixar els mòbils fora de la sala de reunions, no fos cas que algú gravés la conversa. En qualsevol país decent, la crisi de l’espionatge es cobraria cessions i dimissions. Aquí, a tot estirar, acabarà inspirant uns quants humoristes.