Alcarràs

Regaleu-vos el català i tota la banda sonora d’Alcarràs. És un actor més de la pel·lícula que abraça l’espectador i el fa creuar la pantalla. Molt se n’ha parlat, de l’espontaneïtat, naturalitat i calidesa que transmet l’obra, i m’atreveixo a dir que un dels factors que ho propicia és precisament el català que s’hi parla. Confesso, també, que, tot i que la meva llengua materna és el català, alguna paraula dels diàlegs se’m va escapar, però no passa això també a la vida real? La meva àvia Amparo era valenciana i com la tieta Pepita d’Alcarràs ens explicava històries del seu poble, de la feina al tros, dels balls a l’envelat... ella que li va tocar néixer a França perquè la seva mare, la iaia Matilde, es va posar de part al bell mig de la verema francesa on havien anat a treballar de temporers. Aquest cap de setmana el so d’Alcarràs ens ha traslladat, a tots els de casa, a la nostra infantessa i hem tornat a sentir l’orgull de pertànyer a una llengua minoritzada i una classe discriminada. Alcarràs és un present que vas desembolicant i descobrint a poc a poc mentre la banda sonora del català rural et bressola. Facin-se aquest regal, vegin Alcarràs i escoltin-la en català i, si no l’acaben d’entendre, tornin un altre dia d’aquesta setmana, que el cinema està de festa.