El voraviu
Fins ben aviat, Puigdi!
El més rellevant de la carta a la militància són les tres penúltimes paraules
No parlo amb en Carles Puigdemont de política. Quan ens veiem (que per raons òbvies és menys del que voldria) parlem de nosaltres, de com estem, de con ens sentim, de com passen els anys i de com els hem passat. Parlem dels anys que venen i de com els passaran els nostres fills i filles. Parlem dels que ens estimem i dels que ens estimen. Parlem dels plors i rialles dels anys compartits de feina, projectes i joventut. Parlem dels amics i de bestieses. Del que mengem i del que bevem, d’altres menges d’altres dies que tenien semblances amb les d’avui o que eren cuinades amb tanta traça. Parlem d’altres vins que el xarel·lo d’avui ens porta a la memòria. De nits de Cap d’Any i cançons que vàrem compartir. Dels acords i desacords viscuts quan érem equip de direcció a El Punt. Parlem de tot i de res. No parlo amb en Puigdi de política, molt menys amb el president i encara menys amb el ara ja dimissionari president de Junts. Però en llegir la seva carta a la militància (en què deixa clar que no aspirarà al càrrec en el congrés) i veure les elucubracions, hipòtesis i teories que ha generat sobre el futur de la formació i de la política catalana, no em puc estar de deixar escrit que la cosa més rellevant, coneixent-lo, és el final. Les tres penúltimes paraules, concretament. Les tres últimes són la signatura, Carles Puigdemont Casamajó. A les tres penúltimes escriu: “Fins ben aviat!” Aquesta és la cosa.