Articles

El cine no ha mort

La Crònica

Vam anar dimarts a la nit al CCCB pensant que la pluja o l’amenaça de pluja seria la nostra aliada. Hi feien Le mépris (1963), el sensacional film de Jean-Luc Godard, amb Brigitte Bardot i Fritz Lang entre els protagonistes. I pensàvem que per fi podríem ocupar una de les comodíssimes gandules que per segon any donen títol a un cicle de pel·lícules extraordinàries a l’aire lliure. Però no, tots els llocs estaven ocupats. La gent, joves, d’aquí i de fora, armats de paciència, de llibres, de tabac i del beure que serveixen a la barra, hi arriba molt abans de les 22.00, hora d’inici.

De gandules n’hi ha ben poques i gairebé tot el Pati de les Dones del centre del carrer de Montalegre està ocupat per cadires. N’hi ha 500 i es calcula que cada nit de funció s’hi apleguen unes 600 persones –els que no s’asseuen sobre fusta o tela ho fan, esclar, al terra–, cosa que demostra, contra els que vaticinen la mort del cinema, que el setè art gaudeix de bona salut, almenys de públic, capaç d’empassar-se sense parpellejar un film d’assaig de prop de dues hores de durada. Hem de dir, igualment, que l’entrada a les projeccions és gratuïta.

Els fets fins i tot desmenteixen la sentència dels germans Lumière segons la qual “el cinema és un invent sense futur”. Aquesta frase està gravada a la sala de projeccions d’un Cinecittà romà totalment abandonat que apareix al principi de Le mépris, quan el jove director Paul Javal (Michel Piccoli), la seva esposa Camille (Bardot), el productor Jeremy Prokosch (Jack Palance), la seva assistenta Francesca Vanini (Giorgia Moll) i Fritz Lang (que fa d’ell mateix) protagonitzen una de les escenes més memorables de la història del cinema, juntament amb una altra del mateix film, situada també al començament, quan Paul respon, del llit estant, a les preguntes de Camille sobre el seu cos. “T’agraden els meus turmells?”, “T’agraden els meus genolls?”, “T’agraden les meves natges?”, “Què t’agrada més, els meus pits o els mugrons?”. El cos estirat de panxa a terra de Bardot, nu, en una semipenombra impressionant, ens dóna la benvinguda a l’obra mestra de Godard. Tots, evidentment, responem amb un sí extasiat.

'Le mépris' parteix d’una novel·la d’Alberto Moravia i és alhora una reflexió sobre el Viaggio in Italia (1954) de Rossellini, però és molt més que això. Godard explora totes les vibracions emocionals del cinema: el desig de filmar una actriu (Bardot), el món modern i l’antic. Ens parla de les relacions de parella, de l’evolució del cinema, de com Paul accepta reescriure un guió de Fritz Lang sobre L’Odissea.

El CCCB ha inclòs el film dins la sèrie La recerca de l’altre del cicle Gandules 07. Ahir a la nit hi feien No Sex Last Night / Double Blind, de Sophie Calle i Greg Shephard, i avui passen Mein liebster Feind (El meu enemic íntim), de Werner Herzog. I segur que caldrà anar-hi a les vuit de la tarda si es vol agafar lloc. No passin pena, que si plou traslladen les gandules i les cadires al vestíbul. Això sí, hi caben cent persones menys.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.