Saber dir prou

Sense poder amagar l’emoció, Elsa Artadi va explicar divendres que no pot més i que renuncia a totes les seves responsabilitats polítiques. La decisió m’ha impactat per inèdita –en aquest país, ningú no deixa anar cap càrrec si no és de manera obligada– i professional, en el sentit que plega perquè considera que no pot exercir la feina amb l’entrega que es mereixen els ciutadans que han dipositat la confiança en ella. Tenint en compte aquestes explicacions –i no hi ha motius per posar-les en dubte–, em sembla una decisió valenta perquè, en aquesta cultura de “triomfadors” en què ens movem, costa admetre públicament una crisi personal, percebuda sempre com un signe de debilitat. M’atreviria a dir també que aquest és un gest més fàcil de veure en dones, més avesades a acceptar i gestionar les pròpies febleses que els homes. És veritat que no tothom es pot permetre fer un pas com aquest. Hi ha molta gent que, encara que tampoc se senti amb forces per tirar endavant, no podria deixar escapar uns ingressos. Però això no treu valor a la decisió d’Artadi. La renúncia és un acte purificador en aquesta selva en què sovint es converteix la política i el món professional en general. Saber dir prou és un art per al qual no tothom està entrenat.