Un estat en guerra

Ho escrivíem en l’últim article nostre en aquest espai a propòsit de l’espionatge a l’independentisme: l’Estat espanyol fa temps que es planteja el conflicte amb Catalunya com una guerra i fa servir tots els mitjans que té a l’abast per guanyar-la. Aquesta és la clau, dèiem, i no es pot ignorar. Quinze dies després s’ha pogut constatar que, efectivament, l’Estat es mou per intentar aturar l’independentisme al marge de qualsevol garantia democràtica. Han espiat tothom i més sense importar-los res, només de salvaguardar un estat caduc. Ho sabia el govern Sánchez? Segur. Ho sabia tot? Potser no.

Que hi ha gent a les clavegueres de l’Estat disposada a “salvar la patria” al marge del govern democràticament escollit, sense cap mena de dubte. El fiscal Zaragoza, per exemple, que el 2015 va ordenar una investigació prospectiva sobre l’independentisme. O el tinent coronel Baena, que s’ha especialitzat en muntatges policials contra independentistes, també a qualsevol preu. Com ells, desenes, centenars, milers a Espanya estant en guerra contra l’independentisme, per no dir, directament, contra Catalunya.

Mentrestant aquí sembla que sentim ploure. Cert, s’aixequen lletanies i les ploraires se senten de ben lluny. També velades amenaces. Però fa l’efecte que tot plegat no anirà gaire més lluny. Fins i tot n’hi ha que es conformaran amb el cap de Paz Esteban, la directora del CNI, que a Espanya s’afanyen a defensar dient que “hizo lo que debía”.

L’independentisme, però, fa el que cal i el que caldria? Ho farà algun dia? Tindrà present finalment a qui s’enfronta? Entendrà d’una vegada que, a diferència de com actua, per exemple, el Regne Unit amb Escòcia i Irlanda del Nord, Espanya no accepta el joc democràtic pel que fa a Catalunya? Que Espanya no és cap “democracia plena” per molt que repeteixin que ho és?