L’essència

M’he llegit aquesta petita gran novel·la que ha escrit Vicenç Villatoro titulada Tren a Maratea, publicat per Edicions Proa. Un llibre que és molt més que la història d’un retorn del coprotagonista, Antonio Lamarca, al seu poble natal trenta anys després que se n’anés. I mentre llegia no podia evitar pensar en una altra novel·la. No, no és Il gattopardo. Tot i que el llibre de Giuseppe Tomasi di Lampedusa hi apareix perquè la professora universitària que acompanya Lamarca en el seu viatge en tren de Nàpols a Maratea li’l regala i, a més, hi ha unes referències molt ben lligades i encertades amb la trama. Però no. No és aquest. Tot llegint Villatoro ressonaven en el meu cap aquestes paraules: “L’home que s’ha perdut a si mateix pot recuperar la pròpia existència tan sols trobant imatges, sons i veus de la infantesa.” Ho va deixar escrit Umberto Eco poc després de publicar La misteriosa flama de la Reina Lona. En aquesta novel·la, el protagonista, Giambattista Bodoni, Yambo per als amics, és un col·leccionista de llibres antics que per un problema de salut perd la memòria lligada a les emocions, fins al punt que no reconeix ni la seva dona. El seu metge de capçalera li dona la recepta per recuperar-la, la memòria: la lectura dels llibres de la seva infantesa i així recordar el seu passat. Per fer-ho, Yambo es trasllada físicament al territori de la seva infantesa, al seu poble natal, perquè els records siguin més vius. Lamarca també torna a Maratea per recordar i retrobar-se a si mateix i fer-ho en els llocs on s’havia sentit viu, on havia tastat, flairat, vist, experimentat la vida, i ho fa just abans de morir. Anys més tard d’aquesta novel·la, Eco escriuria que “la por de morir dona ales als records”. I Villatoro ens convida a fer aquest viatge i a pujar en aquest tren sense recances i a no deixar mai de visitar la nostra pròpia Maratea. Així no perdrem mai la nostra essència.