L’error de l’octubre del 2017

A l’octubre farà cinc anys que no vam saber, voler, poder o atrevir-nos a culminar un procés que hauria canviat la història. Això no va ni de lliçons ni de retrets, entre altres raons perquè no es pot assegurar què hauria passat si s’hagués implementat la declaració d’independència. Sí que és necessari constatar la vergonya que passem cada dia pel fet de continuar pertanyent a un estat ridícul, corrupte i putrefacte, que viu de la mentida i s’expressa amb cinisme, que sosté, fomenta i empara els vicis antidemocràtics de tota la vida i proclama ser una democràcia homologable quan la seva conducta l’apropa a Polònia i a Hongria.

El principi democràtic i els valors de la civilitat no resistiran moltes més envestides consecutives del calibre d’una sentència completament ideològica, antipedagògica i malintencionada com la del 25% de castellà i de l’esperpent de piruetes retòriques i conceptuals de Margarita Robles –la ministra, perquè la jutgessa progre s’ha fet l’eutanàsia– provant de camuflar de substitució el que és una destitució i fent zero autocrítica tot i que els seus l’han espiat a ella mateixa.

En el cas del català, no perdem de vista que per a extenses capes l’Estat –el deep i el que no n’és tant– subjugar la llengua pròpia és tan peça de caça major com el president Puigdemont. La pressió judicial arriba al límit i si la resposta institucional catalana no és ni compartida ni l’adequada, l’electorat i la història ho hauran de jutjar amb severitat. Els pròxims dies són l’última oportunitat per no deixar-ho tot en mans del compromís individual, el mateix que va impedir que el CNI trobés les urnes de l’1-O. Sense perdre de vista que des d’aquella data res no és igual i que tot el que es percep com a element nuclear de la construcció d’identitat catalana ha passat a ser un objectiu a perseguir per terra, mar, aire, jutjat o cavall alat.