15/25: una vergonya

Segons la Cambra de Comerç i el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, els catalans paguen el 25 per cent del total de la tarifa elèctrica a Espanya, però, per contra, Catalunya només rep el 15 per cent de les inversions. Aquesta desproporció pot explicar la catàstrofe que ha viscut Barcelona aquests dos dies. Afirmen també els experts que només la xarxa de distribució elèctrica de Madrid i la del País Basc estan preparades per suportar grans avaries sense que es col·lapsi el servei. No és estrany. És a Madrid on l’Estat dedica les inversions més fortes en tots els àmbits i és al País Basc on el govern corregeix amb els seus pressupostos els dèficits detectats. Catalunya no és Madrid ni tampoc Euskadi. Per això són indignants –no pas sorprenents, perquè se situen en la línia dels arguments que acostumen a repetir els responsables de Renfe o AENA– les declaracions que va fer ahir el president de Red Eléctrica de España (REE). Segons Luiz Atienza, la seva companyia no ha tingut “mandra inversora”, perquè “hem fet els deures i ara la inversió és de 600 milions, tres vegades més que fa quatre anys”. Aquest és el problema, perquè el que caldria saber és quant ha invertit REE en la xarxa elèctrica a Catalunya en els darrers deu o quinze anys.

Un problema arriba de fora; l’altre és intern. El president de Red Eléctrica de España va admetre ahir que cal millorar la xarxa, però que això vol dir desplegar més infraestructures al mig de Barcelona, com ara subestacions. La capital és sovint també paradigma del país. Paradigma d’oposició a qualsevol projecte que impliqui incomoditats, en nom, sovint, de valors de progrés estranyament entès o de la més egoista de les comoditats.

Per reivindicar més inversions i per combatre amb arguments totes les oposicions genèriques hi ha els responsables polítics. Els partits que integren l’actual govern van col·laborar des de l’oposició a escampar la cultura del no. Ara en pateixen els efectes. Cal exigir a l’Estat i a les companyies que sigui les inversions que corresponen a aquest país i cal aplanar-los el camí per fer-les efectives. El que no cal és demanar a la gent un canvi sobtat i ràpid de cultura del consum. Senzillament perquè no és possible.