El voraviu
No veig llaços grocs
A quin roure posem el senyal per desenes de ciutadans amb causa oberta?
A finals del 2018, el dia de Nadal, publicava un voraviu (“Ordre d’empetitir”) sobre la substitució dels llaços grocs de solapa i pitrera, per uns de més petits, ben bé de la meitat. Els llaços de carrer ja feia setmanes que desapareixien progressivament com si s’hagués donat ordre de desocupar ponts i places i retornar la neutralitat que els unionistes reclamaven a l’espai públic. Els que el pas del temps degradava ja no se substituïen. A solapes i pitreres, els primers a empetitir-los van ser càrrecs institucionals. “Busqueu a Instagram i ho veureu”, escrivia. “Seria interessant trobar en quina data ha fet el canvi cadascú. Potser ens diria coses sobre el perquè.” Expressava la temença que s’empetitissin més coses que els llaços i la por que algú l’hagués donat, l’ordre d’empetitir. Tres anys i mig després pràcticament han desaparegut de solapes i pitreres. Ni grossos ni petits. En actes amb un centenar llarg de persones on n’hauríem comptat dotzenes, ara he de mirar la meva solapa si en vull veure un. A tot estirar, una margarida, un clavell o una papallona groga de disseny. Ara és com un joc. Mires la cara i et preguntes: Va portar llaç groc? Gros? Petit? Quan el va canviar? Quan ha deixat de portar-lo? Faig el préssec, jo, amb el llaç? És hora que me’l tregui? I el de la portada del diari? Hem de despenjar-lo? A quin roure deixarem la cinta perquè les desenes de ciutadans amb causes obertes vegin que esperem que els deixin tranquils?
