Quan la ginesta floreix

Fa uns dies que un tapís daurat cobreix la serralada de Marina, aquesta línia de baixa muntanya que separa el litoral mediterrani de la plana del Vallès. És amb l’esclat de la primavera quan el groc vesteix el rerefons del Barcelonès Nord, on el pulmó mediambiental s’acomoda entre els referents del passat i les esperances del demà. La ginesta altra vegada... quan ve el temps de la calor.

Als turons de la serralada de Marina es recolzen les petges dels primers ibers, entre Puig Castellar i Can Boscà, i unes quantes masies mantenen el testimoni d’un temps agrícola que fins mantingué una bona cultura vinícola (vi de Canyet). A la falda, dos històrics monestirs (Montalegre i Sant Jeroni) i la suavitat del serrat de les ermites (Sant Onofre i Sant Climent). Entre uns i altres, s’alça el gegantí complex sanitari de Can Ruti, centre hospitalari i d’investigació, en una clara mirada al futur.

Contraposat a la serralada, el litoral mediterrani, l’altre gran pulmó ambiental i de lleure. Amb restes d’un ric passat industrial, es dibuixen les tres xemeneies de la tèrmica, les parets d’emblemàtics enginys fabrils o el conegut pont del petroli. Una arqueologia industrial que interpel·la el futur immediat, quan es debat què cal fer amb les xemeneies, l’ús de l’antiga fàbrica del CACI com a museu del còmic o si s’arregla el singular pantalà que fa més de dos anys que està desballestat per la desídia municipal.

Davant l’immens horitzó, el litoral del Barcelonès Nord és la zona de lleure per excel·lència, tot i que les llevantades dels darrers anys semblen entestades a reduir-ne el sorral. On trenquen les ones, es reclama l’arena perduda per l’acció dels corrents marins i potser els actuals usuaris obliden temps passats, quan els nostres avis explicaven il·lustres llevantades, amb onades ballant sobre les properes vies del tren i l’aigua envaint els baixos de les cases més properes i les fàbriques del polígon industrial.

Quan a la serralada floria la ginesta, a baix a mar se celebrava l’arribada del temps de bonança i els pescadors recollien les restes que havia expulsat el mar i en feien una gran foguera, que a la vegada convertien en un auguri contra els mals esperits. D’aquell ritu ancestral prové la tradició de la Cremada del Dimoni, una nit de festa i foc que aquesta setmana, com cada 10 de maig, s’ha celebrat al sorral badaloní. Una purificació que es complementa l’endemà amb la cantada dels goigs a sant Anastasi a la parròquia degana.

Els quasi 45 quilòmetres quadrats de la subcomarca barcelonina, molt castigada per l’acció depredadora de promotors immobiliaris, han anat enquibint unes quatre-centes mil persones. El verd de la serralada i el blau mediterrani s’han convertit en imprescindibles regeneradors ambientals però, encara, el segon tram del parc fluvial del Besòs i el parc municipal de Ca l’Arnús en fan una funció complementària.

En els darrers trenta anys, la llera del Besòs ha passat de ser una de les zones més degradades del país a ser un espai de gran valor ecològic. Amb aigües provinents de la confluència del riu Ripoll amb el mateix Besòs, al límit occidental del Vallès, durant anys pagà el preu del dens poblament i d’alguna implantació industrial de dubtosa solubilitat. Ara ha esdevingut una llarga llenca oberta al cel que condueix a l’encontre del riu i el mar en una gentil desembocadura.

A l’altre límit, l’antiga història de la burgesia comarcal, quan la finca de Ca l’Arnús i Can Solei vivia sumptuoses trobades de rics hisendats i Evaristo Arnús hi rebia Maria Cristina, la regent borbònica. Palauets d’estiu on es reunien polítics i banquers per concretar més d’una conxorxa i fou convertit en “parc del poble” durant la Segona República. Novament privatitzat, recuperà la vocació d’espai públic i fou blanquejat per uns darrers serveis clandestins a l’antifranquisme, fins que donacions i expropiacions el convertiren als anys noranta en propietat municipal.

Quan la ginesta torna a florir, cal no abaixar la guàrdia: queden molts temes pendents, al litoral i la serralada, i es torna a parlar de noves edificacions (perill!) en una part de Ca l’Arnús que no fou municipalitzada.