Habitatge: de dret a emergència

Més de cinquanta mil persones sense llar, més de quinze mil dormint al carrer o en albergs... La pandèmia i la crisi econòmica han agreujat una situació fins llavors puntual, però que ha passat a ser una emergència habitacional i alhora nacional. Les entitats socials cada cop se centren més a garantir o intentar cobrir drets bàsics per a les persones, com ara l’habitatge o tenir feina, que no pas altres dèficits que són conseqüència de l’absència dels dos primers, com ara bretxa educativa, salut mental, accés a altres serveis... que passen a ser secundaris en no poder les administracions ni afermar els més bàsics. Els ciutadans “tenen dret a un habitatge digne i adequat”, fixa la Constitució, que hi afegeix: “Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl per tal d’impedir l’especulació.” La realitat, però, és que l’habitatge esdevé més una inversió, un sector de negoci i recaptatori per part de les administracions.

Tothom treu benefici de l’alça de preus i les actuacions puntuals de les administracions esdevenen insuficients per frenar-la, tant en la compra com en el lloguer. Les promocions d’habitatge públic són escasses i la seva incidència sobre els preus, també. No per això haurien de llançar la tovallola ajuntaments i la Generalitat. Al contrari, cal continuar apostant per l’habitatge públic, i durant dècades, tal com han fet altres estats europeus que no viuen l’escalada constant del preu dels pisos. Els intents per fixar topalls al preu, com la realista llei catalana, topen amb els tribunals, que prioritzen sempre el dret al lliure mercat sobre el de l’administració a regular, fins i tot a les ciutats més cares. La legislació i el govern de l’Estat impedeixen posar a disposició social més habitatges buits, sobretot procedents de les inversions bancàries de fa dècades. Fins a sis mil pisos n’ha reclamat la Generalitat. Per aquest motiu es fa difícil d’entendre la petició del sector immobiliari de disposar de més sòl urbanitzable, quan hi ha habitatges buits, tot i que mal repartits.