Keep calm
Un Nobel en català
Molts canvis anunciats per la conselleria d’Educació per al curs vinent em semblen una rendició i d’altres, una frivolitat. Però hi ha un canvi concret que sí que m’ha semblat molt positiu: amb la reforma del batxillerat, es desenvoluparà una assignatura optativa de creació literària. Ja era hora. En el món anglosaxó la creació literària és dins dels estudis reglats. A la universitat tenen graus que han format els escriptors i guionistes que omplen d’històries les nostres vides. En canvi, aquí, el fet d’escriure és vist com un talent innat, el qual es té o no es té sense possibilitat d’aprendre’l amb rigor: l’únic que s’hi pot fer és ensenyar a no fer faltes d’ortografia i a memoritzar obres i autors de la nostra tradició. Després, si algú té un do especial, ja es tancarà a casa a crear històries o poemes del no res, en una mena d’acte esotèric i inexplicable que ningú supervisarà ni acompanyarà. A vegades es compara amb el futbol: “No es pot ensenyar a ser un Messi”, diuen els apologetes del talent. D’acord, però a Messi bé que l’entrenen cada dia des de petit, i li ensenyen tècniques i estratègies sense les quals seria un paquet –àgil i ràpid, això sí– que es mouria pel camp sense rumb.
Amb la música i les arts plàstiques sí que hi ha hagut una visió més lúcida. Des de primària, l’escola posa als llavis dels nostres fills una flauta dolça perquè aprenguin a tocar algunes notes i puguin interpretar una cançó senzilla. L’objectiu és desenvolupar una mínima sensibilitat musical i que aprenguin els rudiments d’un llenguatge que els acompanyarà tota la vida. I descobrir talents i vocacions. El mateix amb el dibuix. Per què no es fa amb la creació literària? Si volem tenir un dia un Nobel en català, o més Alcarràs guanyant a Berlín, o almenys una ciutadania amb una formació sensible i crítica sobre les ficcions que llegiran o veuran al llarg de la vida, posem-nos-hi des del principi.