‘Hôteliers’

No hi ha en la historia (de la literatura) uns hostes més infames que el matrimoni Macbeth. Aprofitar que tens el rei a dormir a casa per assassinar-lo mentre dorm trenca les més elementals regles de l’hospitalitat. No crec que n’hi hagi cap amb aquest nom, però jo no dormiria tranquil a l’hotel Macbeth. En aquest món uns neixen hostes i, els altres, la majoria, neixen per ser convidats. Les coses no són mai escrupolosament equilibrades, més aviat van com van. L’art de l’hospitalitat vol virtuts que van més enllà de l’estricta professionalitat o les escoles d’hostaleria: és un talent, una qüestió de tarannà. Quan algú desplega aquesta aptitud, el client la detecta a la primera. En aquests casos, tothom els coneix pel nom, un indicador de tracte afable i de reconeixement de qui se sent ben servit. Els establiments que disposen d’algú d’aquestes característiques, l’ànima del local, solen fer anys i anys. És el cas de l’hotel Almadrava, a la badia de Roses, una creació més de l’inspirador i pioner de la cuina catalana moderna, Josep Mercader. L’Almadrava, en l’estela del Motel de Figueres, ha fet els seus seixanta anys com aquell que res. És públic i notori que aquesta continuïtat ha estat obra de Jaume Subirós, la perfecta imatge del que seria un hôtelier com Déu mana: “sempre servicial, mai servil”, com va escriure Modest Prats. Un home que escolta com si no tingués cap altra feina (i a fe que en té, de feina) i capaç de no perdre mai la calma davant de les pressions estressants pròpies de l’ofici. Ell va tenir en el senyor Mercader un referent impagable, com ho deu ser, ell mateix, pels tres fills que són a primera fila encarrilant el futur d’una institució de la història hotelera i gastronòmica del país. En Jaume Subirós, a més, ha generat un enigma: com s’ho fa per ser a Roses i Figueres alhora? Molts clients s’ho pregunten. La seva resposta: “Jo soc l’altre. El bessó.” En Borges l’entendria perfectament.