Més que desídia

La I. va arribar farà uns dos mesos a Catalunya fugint de les bombes que queien sobre Txerníhiv, la seva ciutat, al nord d’Ucraïna. De nit, amb els mòbils apagats perquè els invasors no geolocalitzessin els ocupants de l’autobús, travessant el país per rutes alternatives fins a arribar a Polònia. Gràcies a les facilitats que la UE ha donat als refugiats ucraïnesos, la I. ja té tots els papers per residir i treballar a casa nostra. Ha començat cursos de català i de castellà i ja ha fet grans progressos amb els dos nous idiomes. Diu que el català li costa més, però té moltes ganes d’aprendre’l. M’explica que la seva llengua familiar és el rus, però que també parla i escriu l’ucraïnès, l’idioma que utilitzava a la feina abans d’haver de marxar del país. M’admira el seu afany per integrar-se a Catalunya començant pel zel que mostra per dominar l’idioma propi. Un respecte que no puc evitar de comparar amb la prepotència que destil·la la interlocutòria farcida de faltes ortogràfiques i gramaticals del TSJC sobre la sentència del 25% del castellà a les aules. Deixant al marge el contingut en si de la resolució, venint com ve d’una alta instància judicial, el redactat defectuós en català no pot ser interpretat només com un acte de desídia. És una manifestació de menyspreu i humiliació en tota regla.