Doncs no hi ha estrelles

Es veu que el que vaig escriure la setmana passada en aquesta mateixa secció ha provocat reaccions en el món de la música pàtria. El Comentari es titulava Les estrelles del Senglar i m'hi preguntava per què, de tots els caps de cartell del Senglar Rock que canten en català -Els Pets, Lax'n'Busto, Dharma i Obrint Pas-, només n'hi havia un que hagués aparegut en els últims vint anys.

Val la pena fer història: durant el franquisme, quan el català estava perseguit, va sorgir la Nova Cançó. Els artistes més grans dels que han sobreviscut, Serrat i Llach, són capaços d'omplir estadis. L'any 90, quan la llengua sentia els primers efectes de la normalització, va esclatar el boom del rock català. Els artistes més populars que han sobreviscut, Els Pets, Lax'n'Busto i Gerard Quintana, poden omplir pavellons, tot i que no estadis. Des d'aleshores fins al 2007, quan el català està més normalitzat que mai, no ha aparegut cap artista que cantant en català pugui omplir més d'un local de mil persones. L'única excepció, els Obrint Pas, que, curiosament, són valencians. Una altra dada: el grup de pop més respectat a la resta de l'Estat és mallorquí: Antònia Font.

Què passa al Principat? Els de la indústria ho tenen molt clar: amb la Nova Cançó i el boom del rock català hi havia un suport clar dels mitjans de comunicació. Ara no. En canvi, els periodistes pensen que des dels Llach, Serrat, Quintana, Gavaldà i Carles Sabater no ha sortit cap artista amb carisma, amb discurs, que es treballi la imatge, amb una presència escènica capaç de menjar-se el públic, que sàpiga estar davant d'una càmera, un artista que senti la seva obra les 24 hores al dia i en qui les masses es vulguin reflectir, i que ofereixi un espectacle en directe que enganxi més enllà d'interpretar bones cançons. Vaja, que tenim bons músics, però falten estrelles.