Tribuna
L’hora de l’independentisme
Passa amb l’independentisme el mateix que abans amb el comunisme. Atribuir a l’independentisme com abans al comunisme qualsevol activitat de grup il·legal afavoreix la propaganda i penetració de l’independentisme entre el jovent. El que està en realitat en discussió és com conduir l’independentisme a bon port, la interpretació que convé a la política dels partits i la mateixa transformació de la política. El tema ara està a saber cap on va la política i on és la societat.
De sempre, la vella societat espanyola formada per les classes benestants i els terratinents ha fet front a tota política reformadora amb idees progressistes, fins al punt d’aconseguir dretanitzar per raons d’Estat el Partit Socialista, que no té cap interès que se sàpiga la veritat sobre l’espionatge del CNI als polítics catalans. Avui veiem amb el Catalangate i la repressió que segueix contra el procés la fallida de la democràcia espanyola, com també es va produir fa 86 anys la fallida de la república parlamentària, de la qual, a diferència de la situació actual, estaven més decebudes les organitzacions sindicals obreres que es van trobar al davant d’un alçament militar.
L’independentisme no pot entrar en fallida com pretén Espanya perquè és l’ànima del poble català, a diferència dels moviments revolucionaris que no ho són. A Catalunya els nuclis independentistes que es defineixen entorn d’una perspectiva de signe positiu i que volen una orientació clara i real del govern de la Generalitat reclamen que es faci política sense hipoteques. Són molts, cada vegada més, els que no volen morir esperant la independència. Una certa moderació es detecta a la societat malgrat la divisió entre les dues Espanyes i l’anticatalanisme que han mantingut des del conservadorisme espanyol. Espanya ens presenta un panorama amb forces zones d’ombra i un autèntic dèficit industrial i social que en plena inflació perjudica més que mai el petit estalviador i les possibilitats de reduir l’atur, mentre cauen econòmicament les classes socials moderades que veuen perdre la seva força de treball.
Els independentistes segueixen essent considerats fora de Catalunya com colpistes i persones indesitjables per la societat espanyola que està ancorada en el 1977 i els seus hereus. Independentista i criminal és concepte homòleg a Espanya des de la sentència del procés del 14 d’octubre del 2020. No interessa per trobar la solució als greus problemes que té Catalunya amb Espanya que el procés de radicalització es mantingui en forma durable exacerbant l’opinió pública contra l’independentisme democràtic. La força de Catalunya són els vots.
Polítics espanyols i catalans han de convenir que els temps han canviat des del final de la dictadura i no existeixen utopies o simplement il·lusions, sinó realitats que van més enllà de millorar els processos econòmics en les noves relacions i dimensions internacionals de l’acció econòmica del segle XXI. En aquesta situació des de l’Estat la qüestió catalana es vol deixar a part. Hi ha respostes que no es volen donar i alguns miren el passat, que està en contradicció amb l’actual acceleració de la història, ancorada en un règim constitucional caduc com a fruit del passat que no es veu capaç d’impedir l’esfondrament social.
El regne d’Espanya segueix un règim d’inèrcia mental en les relacions amb Catalunya, aliant-se dretes i esquerres contra Catalunya quan convé, al·legant raons d’Estat, com va passar amb el 155 de l’octubre del 2017 i ara al Parlament Europeu per bloquejar PP i PSOE una comissió d’investigació del Catalangate en què podria participar el mateix eurodiputat Carles Puigdemont. Com a Irlanda i a Escòcia, el camí cap a la independència de Catalunya és el vot majoritari dels partits partidaris de la independència democràtica. Potser el temps que triguem no és el més important. El que importa és que els avenços siguin sòlids i sense retrocessos, creant un quart partit si és menester per recuperar els 700.000 vots perduts a les darreres eleccions.