L’esquerra francesa com a exemple

“La unió revifa l’esquerra.” Dijous de la setmana passada, el diari Liberation descrivia amb aquestes paraules l’estat d’ànim dels votants francesos d’esquerres després que Jean-Luc Mélenchon hagi aconseguit que França Insubmisa, Europa Ecologia Els Verds, el Partit Comunista i el Partit Socialista es presentin a les eleccions legislatives del mes vinent agrupats en una única candidatura. Segons l’enquesta que publicava aquest diari, la coalició Nova Unió Popular Ecologista i Social (Nupes) té un suport superior al 75% dels simpatitzants de l’ampli ventall ideològic que aspira a trencar el bipartidisme de dretes entre els neoliberals d’Emmanuel Macron (la República en Marxa) i la ultradreta de Marine Le Pen (Reagrupament Nacional).

REVIFAMENT O LETARGIA? La concurrència del Nupes en aquesta disputa és summament important per a la dinàmica política a l’Estat francès perquè pot retornar a l’esquerra una quota rellevant de protagonisme si s’erigeix com a interlocutora imprescindible del partit de Macron, bé sigui per condicionar-lo a l’hora de constituir govern, bé sigui prenent-li la majoria i la iniciativa per formar-lo. Ara bé, arribar al govern mitjançant una estratègia electoralista és una cosa i arrelar en la massa social n’és una altra. Per això cal preguntar-se si aquesta maniobra de concentració electoral representarà, de veritat, el revifament de l’esquerra com titulava Liberation, o continuarà submergida en la letargia i desapareguda de l’imaginari polític dels ciutadans francesos, segrestats pel debat entre el pragmatisme politicoeconòmic de Macron i la demagògia de Le Pen.

TORNAR A LA BASE. És a dir: l’esquerra francesa hauria de dir també, si, a més a més d’unir forces a l’Assemblée Nationale, es veu capaç de tornar a fer-se present en entitats cíviques, municipis i departaments fent als seus conciutadans propostes d’acció profunda per resoldre els problemes més immediats i urgents que els angoixen: ocupació, habitatge, prestacions socials, immigració... Perquè només l’esquerra els pots resoldre i no pas la dreta, que els pot arribar a maquillar amb formes molt convincents però que no els atacarà mai a consciència perquè les seves mesures de correcció solen ser de contenció social; és a dir: les imprescindibles per a evitar motins. No és pas en va que els conservadors ho són per mantenir el poder econòmic en les seves mans.

SER ESQUERRA, FER D’ESQUERRA. Ser esquerra vol dir abraçar i defensar amb força els seus fonaments ideològics –l’oposició al poder del capital, el foment de la igualtat d’oportunitats i el desenvolupament de les polítiques socials– i no agafar-los amb la punta dels dits i embolicats amb paper de fumar. Perquè ara mateix, el principal problema de l’esquerra és que ha deixat de ser esquerra. D’una banda perquè s’ha rendit als fets consumats d’una economia imposada per prioritzar universalment els beneficis privats i d’una estratègia geopolítica destinada a sostenir-la. I de l’altra, gràcies a la conducta de destacats dirigents del Partit Socialista (PS) que, quan han ocupat el poder, han cedit sense gaire resistència a les seves seduccions i han renunciat –algunes vegades forçadament i d’altres de manera espontània– als seus principis ideològics fins al punt de formar part de l’anomenada “noblesa republicana”. Les reticències que ha mostrat el PS a integrar-se a la Nupes de Jean-Luc Mélenchon fins a darrera hora fan sospitar que encara conserva bona part del llast d’autosuficiència que l’ha distanciat de l’electorat.

ARRACONAR LA ULTRADRETA. La recuperació de l’esquerra no només és imprescindible per a un debat polític ampli i sense prejudicis, sinó també per frenar la ultradreta, que ha ocupat l’espai polític de tots aquells que s’han adonat que el neoliberalisme no pot ni vol solucionar els seus problemes i que l’esquerra ha renunciat a fer-ho per deixadesa, per covardia o per degeneració del seus principis ideològics. Una ocupació que no és del tot aliena a l’apadrinament dels actors econòmics més interessats que res no canviï i que les opcions polítiques es limitin a la dreta i a la ultradreta, per incompareixença de l’esquerra. Aquesta situació hauria d’inquietar tothom que tingui conviccions profundament democràtiques i una educació prou consistent per tenir perspectiva històrica i per descobrir la trampa que hi ha en l’encorralament d’aquest debat. I si fins aquí al lector li sembla que només hem parlat de França, posem-hi o traguem-hi tots el filtres que facin falta per projectar la mateixa anàlisi sobre el paper de l’esquerra en el marc de l’Estat espanyol.