L’heterodòxia pot ser un vici

Enmig d’una autocràcia o dictadura, pensar diferent sol ser perillós: els ho poden preguntar als nord-coreans, als russos o als que no segueixen les normes de qualsevol col·lectivitat religiosa arreu del món.

Sembla aleshores que “pensar per un mateix”, pensar diferent, amb autonomia, és –en aquests àmbits– una qualitat, un mèrit: el fet d’estar en contra del pensament dominat imposat per la força esdevindria una actitud virtuosa.

Ara bé, què succeeix si l’heterodòxia és “postureig”, una actitud o comportament “amb la intenció de fer-se veure”. Qui cerca gresca per sortir als mitjans, arreplegar quatre vots d’immadurs o misèries semblants, fa fàstic. Podreix la possible dignitat de l’heterodòxia: per exemple, el fet d’anar d’anticatalà, d’economista “informat”, ser “conspiracionista” o envejós de mena, etc.

Admiro els coratjosos i les valentes, els que diuen i “també fan”, els qui tenen ideals. En canvi, rebutjo l’extrema dreta, de tons neofeixistes, i els esquerrans comunistes d’abans, que corquen les nostres societats democràtiques. Són excloents, més enllà de les línies vermelles dels drets humans, que tant va costar reconèixer.

Els dictatorials no poden “jugar a millorar el món”, ara, al s. XXI, com no hi tenen drets els corruptes. I això encara que vostè em digui: “Tothom ho fa” (fal·làcia argumentativa òbvia).

No ens deixem entabanar: la política necessita moralitat, no populistes i hipòcrites.