TANTXTANT
Sí, però no amb aquesta colla
Fa setmanes va sortir un altre estudi –l’enèsim!– que concloïa que en qualsevol dels quatre escenaris analitzats de la relació entre Espanya i Catalunya, aquesta hi sortiria guanyant des del punt de vista econòmic. I és clar, com en els estudis anteriors, per als experts, el de la independència és el més avantatjós, més de 47.000 milions, dels quals caldria descomptar algunes despeses. De demostracions i argumentacions amb xifres i dades, en tenim per donar i per vendre.
La base social, malgrat els esforços de totes les enquestes per fer creure que el suflé ja és a baix del tot, també hi és, perquè ningú no ha deixat de ser independentista, llevat que la situació colonial o autonòmica li aporti el seu mitjà de vida. Si l’any 2017 hi havia motius per tocar el dos per a una gran majoria, entre garrotades, persecucions, 155, judicis esperpèntics, empresonaments, exilis, espionatges a l’engròs, humiliacions judicials i polítiques, una corrupció sistèmica i taules de diàleg sense data, els arguments s’han multiplicat en nombre i envergadura; i tot això, que faria avergonyir qualsevol ciutadà de qualsevol país democràtic, no s’aplica al ciutadà mitjà espanyol, l’orgull patriòtic del qual li entela la ment fins al punt de defensar al seu estat el mateix que ataca si ho fa, per exemple, Rússia.
Tanmateix, experts, recursos i base social no són prou, perquè qui hauria de liderar la ruta cap a una vida millor dels ciutadans del país prefereix fer-se còmplice de l’extinció d’allò que el defineix com a tal; altrament, les reaccions –grans paraules a part– davant el 25% de castellà o l’afer Pegasus no haurien estat tan inofensives. Si no són capaços de defensar ni la dignitat de les institucions pròpies ni la dels seus ocupants, com es pot esperar que defensin un territori, com fan a Ucraïna?