Fora de joc

Aquest setembre farà un any que el meu fill de cinc anys va voler començar a jugar a futbol. Per edat li correspon la categoria d’escoleta. I el vam apuntar al club del poble. Fins aquí, tot normal. Hi ha moltes famílies que han fet el mateix. Respectar la voluntat dels fills i acompanyar-los en els primers passos en un esport. Perquè és bo per a ells per molts motius. Primer de tot perquè van a jugar i a passar-ho bé. Un detall que per massa evident, sovint, l’oblidem però convé recordar per no perdre-ho mai de vista. Juguen. A futbol, sí, però és un joc. Fan una activitat física, hi ha certa disciplina, uns horaris, s’han d’esforçar per aprendre determinades regles, tècniques, i tot plegat en una dinàmica de grup en què han de compartir i respectar una sèrie de valors. Uns valors que tant són vàlids a dins com a fora del camp. M’agradaria pensar que qualsevol club que es planteja tenir una escoleta en què es formen nens i nenes per jugar a futbol ho té present. Quan corres uns quants camps de futbol, constates que no és així. Veus que hi ha clubs, necessàriament amb el suport dels pares, que permeten i incentiven actituds dels qui s’asseuen a la banqueta que són inacceptables. Inadmissibles en algú que ha d’ensenyar a la mainada els valors d’un esport en què, com en la vida, no tot s’hi val per guanyar. S’han d’assenyalar i denunciar aquestes maneres de fer gens saludables per no fer un flac favor a la nostra mainada i, de retruc, a la societat. No només perquè s’afavoreixen i es perpetuen, sinó perquè es normalitzen. I aquells nens i nenes a qui no se’ls explica que no es poden fer, les assumeixen com si fossin les correctes, les incorporen en els seus hàbits i es converteixen en costums, tant al camp com al carrer. Aturem-ho. Es pot jugar amb duresa i contundència però no amb violència i falta de respecte per l’altre. Cal un clam unànime del sector perquè aquestes actituds quedin fora de joc.