Ferrater, Subietes i Tonet

El poema In memoriam de Ferrater es pot llegir perfectament com una narració: «Els senyor Subietes va morir assassinat també. Si ara el recordo, veig roba negra i blanca, i algú dins que semblava ben vell. Potser no ho era. Quant al negre, no crec que fos per dol: era un misser, i aleshores anaven negres la gent de missa, i també algun vell elegant, i algun republicà dels de tota la vida. És per catòlic que va anar a la presó el vell Subietes. Va tenir mala sort. Quan era pres, un dia es va aixecar el gran pànic. Eren a Salou. Els italians. Ja havien desembarcat. El comitè de Reus va requisar tres o quatre autocars, hi van pujar amb els presos que tenien i els van dur a la cuneta. Va ser ràpid: no va durar pas més que aquell perill imaginari. El Ton és un dels xòfers que, requisats amb el seu autocar, van haver d’assistir-hi. Trasbalsat, mirava de reüll els condemnats com anaven baixant, i li passaven a frec del seu seient. Els coneixia gairebé tots. El senyor Subietes va veure la revulsió del Ton i se’n va compadir. Quan ja baixava, deturant-se un moment, li va posar la mà a l’espatlla, i li va dir: ‘Ja ho veus, Tonet, com ens hem de veure’»

El Tonet era el germà de la meva àvia, Antoni Vergés Toldrà. Sabia conduir perquè era el repartidor de la fàbrica familiar. En un primer moment els meus avantpassat havien destil·lat aiguardent, però als anys trenta la cosa anava de baixa i es van adonar que era més lucratiu comprar i vendre, com ha estat sempre, i també es van adonar del canvi de gustos i que la cervesa tindria un gran futur. Van esdevenir els primers distribuïdors de la Damm i la Moritz al Baix Camp. La meva àvia tenia dos germans que portaven la fàbrica l’hereu Marcel·lí i el Tonet que era un desmanegat, diuen. El Marcel·lí va morir prematurament i el Tonet es va quedar al capdavant de l’empresa, ell i camió. Que fos veí i tingués la mateixa edat que Joan Garcia Oliver, un dels capitostos de la CNT, potser va ser determinant a l’hora de ser reclutat. Sigui com sigui, li va tocar portar els fatídics autocars a afusellar a gent coneguda i saludada. El Tonet va marxar a l’exili sabent que haver estat obligat a portar aquells autobusos era una condemna a mort segura. Va marxar i no se’n va saber mai més res. Potser a la retirada portava un camió que va ser metrallat i va ser enterrat en una cuneta, potser va esborrar del tot el seu passat per no recordar com es va haver de veure amb el Subietes. L’empresa també va desaparèixer com el Tonet, i com tantes d’altres històries que podem llegir a l’In memoriam enguany que és l’any Ferrater, i els dies que vindran per tots nosaltres.