Lolo lolo lolololololo...

Cap de setmana a Madrid per assistir a una competició esportiva. És el segon cop que baixo a la capital espanyola i segur que no serà l’últim. Madrid, o Madriz com els agrada dir als que hi viuen, és una urbs orgullosa d’haver-se conegut, amb un atractiu innegable i amb un provincianisme molt marcat. Passejar pel centre històric et trasllada a temps pretèrits, amb carrers plens de llambordes trencaturmells, edificis majestuosos i famílies endiumenjades a qui no els falta cap detall.

La cita esportiva enfrontava la selecció espanyola de rugbi amb l’equip de veterans dels All Blacks de Nova Zelanda, una llegenda que prometia tot un espectacle i que no va decebre els aficionats. L’escenari triat va ser el camp de l’Atlético de Madrid, que va exigir, en el meu cas, prop de quaranta minuts en metro i dos transbordaments. Ara, això sí, et deixa a tocar de les instal·lacions farcides per a l’ocasió amb les típiques paradetes de records. Molta bandera espanyola, però sense exagerar. Gent de totes les edats i una organització impecable. La sorpresa arribaria tan bon punt els dos equips van trepitjar la gespa i es va anunciar que s’interpretarien els corresponents himnes nacionals. El de Nova Zelanda va sonar primer, per deferència al visitant, i el d’Espanya... Ai, el d’Espanya! Només començar els primers compassos de la Marxa Reial tot el camp va començar a seguir la música amb un sorprenent i eixordador Lolo lolo lolololololo cantat com si es tractés d’una lletra real i amb sentit. Davant d’aquesta demostració d’orgull patriòtic ho vaig veure ben clar, no hi ha Marta Sánchez que valgui ni “rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón” que hi tingui res a fer. Potser, per millorar l’escenografia, en futures ocasions podrien emmirallar-se en els jugadors dels All Blacks i afegir al lololo la dansa de guerra maori, el haka, en què els intèrprets obren molt els ulls, fan ganyotes, es piquen amb les mans el pit i treuen la llengua per espantar l’enemic. Només és una idea.