Cobi no ha marxat mai

A les portes dels 30 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, anem-nos preparant per a l’allau de plays que es pitjaran de la coneguda cançó de l’èxit espaterrant, sense precedents i irrepetible de l’esdeveniment. I a tot drap, per deixar inaudibles les veus dels aixafaguitarres interessats a furgar en les contradiccions de la gran transformació de la capital catalana. Barcelona no ha volgut despertar-se mai d’aquell “somni fet realitat”, com se sol dir quan es recorda amb una nostàlgia paralitzant el 1992. Tots els ajuntaments, d’ideologies dispars, s’han continuat emmirallant en l’apogeu olímpic i la prova n’és el model actual de ciutat, vigent fins i tot després d’una pandèmia que, aquesta sí, tot i el dolor viscut, als que n’hem sortit vius ens va fer somiar en una altra realitat veritablement diferent. Com a metàfora de tot plegat, Mariscal ens profetitza el futur grafitejant el seu Cobi a les parets de Ciutat Vella. Sembla que sense permís municipal: si em punxen no em treuen sang quan vaig veure’l en acció a Betevé, la televisió pública de Barcelona, que, per cert, acaba de desarticular la seva programació cultural. Quin millor regal d’aniversari olímpic que un gargot, davant del Museu Picasso, de la mascota conduint un descapotable a tocar del mar?