La justícia hi guipa bé

La representació al·legòrica de la justícia consisteix en una figura femenina que porta una balança en una mà i una espasa a l’altra. La primera serveix per ponderar els arguments i proves de cada una de les parts d’un conflicte i decidir quines raons tenen més pes. La segona és per castigar els culpables. Un altre dels seus elements iconogràfics és la bena que li tapa els ulls, símbol d’objectivitat: la justícia no hi veu perquè no té preferències ni simpaties.

L’actualitat informativa d’aquests dies, en canvi, ve marcada per les actuacions d’una justícia espanyola que demostra tenir una vista prodigiosa. Més que una bena, sembla que els seus ulls poden fer servir tot tipus de lents a conveniència: ulleres, lupes, telescopis i microscopis.

El monarca jubilat s’ha permès afartar-se de mariscades a Galícia gràcies a la interpretació sempre benèvola que fa el sistema judicial de la immunitat que li atorgava la Constitució. Enlloc s’ha dit que no hagi comès cap delicte, sinó que tenia potestat per dur-los a terme sense conseqüències. Però la Carta Magna només parla del supòsit en què hauria hagut de ratificar alguna acció il·legal del govern de torn en l’exercici de les seves funcions, no pas de defraudar i robar a cabassos. En tot cas, sembla que a la justícia li ha caigut simpàtic.

En canvi, la justícia té algunes manies ben arrelades: és a causa de la justícia que estem parlant de la presència del català a l’escola. Els jutges no en tenen prou interpretant la llei –que diu que s’ha de conèixer el castellà–, sinó que ara també són pedagogs que expliquen com fer-ho. També hem sabut que es revisarà l’indult dels presos polítics catalans: no és que hi hagi hagut un canvi en la llei o en els fets, sinó que ha entrat una magistrada nova d’aquestes que en diuen, eufemísticament, “conservadores”.

No ens trobarem pas la justícia a l’oftalmòleg.