Tribuna
La llei del cor i la salut
Tinc a les mans el llibre Banys de bosc, de Josep Gordi Serrat, que proposa passejades relaxants en llocs singulars del país i que inclou referències literàries i textos de divulgació científica. Fa temps que practico aquesta mena d’iniciacions, són un regal sensorial que em beneficia i que m’ha ajudat a afrontar els moments difícils. Miro de combinar-les amb la respiració conscient, com una medicina habitual i preventiva que m’és útil sobretot els dies que a casa hi ha estrès, perquè al meu marit se li dispara el DAI, l’aparell desfibril·lador que li van implantar fa uns anys per controlar les arrítmies cardíaques. La salut cardiovascular és una matèria punyent: s’ha convertit en la principal causa de mort als països desenvolupats i un dels problemes de salut pública més rellevants. Suposo que per això la propera Marató de TV3 estarà dedicada a aquest tema.
Arran de l’esdeveniment, fa pocs dies van proposar al meu marit que expliqués el seu cas com a testimoni de pacient que ha aconseguit portar les arrítmies amb un cert equilibri. Certament ha fet un procés interessant: el que a l’inici era una angoixa molt gran per la incertesa de no saber què és el que provoca la descàrrega del DAI i, per tant, estar a mercè d’un atzar que només depèn del comportament de la ferida, s’ha anat transformant en una manera diferent de viure. Un canvi d’hàbits i també un canvi d’actitud. Amb el temps t’adones que cada nova incidència sol estar relacionada amb un episodi d’estrès. I el mal no es cura només amb hàbits saludables d’alimentació i d’exercici físic, sinó també aprenent a evitar i transformar els pensaments que desencadenen emocions desequilibrants. Certament hi ha una nafra física, però no es limita a ser un simple tema fisiològic sinó també psicològic.
El cor obeeix també el camp emocional i demana un aprenentatge que implica ser més conscient, observar-se i aquietar la ment, perquè els pensaments de por i de preocupació tenen molt a veure amb el problema. El malalt que jo conec ho sap perfectament. Cada vegada que li truquen de l’hospital –per a una revisió o per alertar-lo d’alguna incidència–, o fins i tot en aquest cas en què ha rebut la petició de col·laborar amb La Marató, ha de bregar amb la part mental i necessita fer un gran esforç per evitar un nou episodi. Em pregunto si, en comptes de parlar tant de símptomes de malalties, no ens hauríem de centrar més a cultivar la meditació conscient que ens permet apaivagar l’estrès mental. Sovint, el principal adversari són els nostres propis pensaments d’angoixa i de por. Que és molt humà? D’acord, però es pot millorar.
Només és una hipòtesi: no ajuda gaire que bombardegin la població amb notícies pandèmiques diàries i ni que hagin constret massa temps la vida d’infants i de joves. D’altra banda, hi ha estudis científics que demostren l’eficàcia de pràctiques com la meditació (Centre Waisman de la Universitat de Wisconsin, hospital general de Massachusetts i Universitat de Yale...). La sanitat pública, tanmateix, continua tancada a conèixer pràctiques mal anomenades “alternatives” –ridiculitzades fins a reduir-les a caricatura–, que es podrien considerar “complementàries”.
S’arrossega massa rigidesa on hauria de funcionar el criteri empíric. Veiem, en canvi, que els tractaments homeopàtics estan inclosos dins la sanitat pública d’alguns països europeus i també pràctiques basades en una visió més holística de la salut. És un tema complex i cal ser cautelós, però on queda la pròpia capacitat d’autocuració? Encara hi ha molt desconeixement sobre els beneficis de la pràctica de la respiració conscient i la possibilitat de transformar hàbits mentals que ens aboquen al malestar. Sortosament, la pràctica de la meditació –a través del ioga o del mindfulness– es va estenent i cada dia neixen projectes nous relacionats amb el tema (Institut del Silenci d’Edgar Tarrés, la comunitat “L’art de viure”, espai d’autoconeixement creat per Gaspar Hernàndez...). D’altra banda, s’ha de reconèixer la bona feina dels metges; en el meu cas, la d’excel·lents cardiòlegs i personal sanitari, especialment infermeres i infermers que no necessiten propaganda oficial sinó un sou digne.