Rufián rima amb Lambán

Me’n vaig adonar dijous, dia que tots dos van tenir un destacat protagonisme a mitjans i xarxes. A l’un li van donar ales per les topades i retopades amb el president del govern espanyol, i a l’altre, per les topades i retopades amb el president del COE. Aquests darrers dies són habituals, és cert, a les graelles dels informatius i a la faramalla mediàtica, però no hi havia caigut fins ara. Segur que són mons molt diferents, però rimen. Rufián rima amb Lambán, i no és només un recurs poètic. Són maquinàries perfectament greixades per construir relats, sermons, gatades, piulades i titulars que manllevin espai i atenció, que sembla que no tenen solta ni volta, però que fan feina a la línia de flotació. I quan es veuen descalços enmig d’un llit d’ortigues, argelagues o romegueres es queden tan amples si han de sortir amb un ciri trencat. Lambán, que ja no té a favor ni les estacions d’esquí de l’Aragó, es vanta que aconseguir que la Generalitat no culpi els altres serà “normalitzar la política espanyola i normalitzar la relació Catalunya-Espanya”. Ni més ni menys. I Rufián, que ha hagut de votar en contra del que li havien concedit i havia lluït perquè els pressupostos anessin endavant, finta el ridícul cridant waterlootista a Asens i donant per morta la marca d’identitat que Junqueras els havia gravat a foc. “El fracàs de la taula de negociació és el fracàs de l’esquerra espanyola, senyor Sánchez”, Rufian ha dit