Càpsules

Hi ha experts que diuen que la fascinació que sovint sentim per les grans tragèdies de la humanitat és perquè ens permet allunyar-les de la nostra quotidianitat i encapsular-les, ben enfora, allà on ja no ens puguin fer mal. Ho demostraria la vasta producció literària i cinematogràfica sobre l’Holocaust, la guerra del Vietnam o la guerra civil espanyola. Aquests dies s’han produït fets que assenyalen horrors també generats en entorns malaltissos. Com la mort de dues joves de Terrassa, enganyades per familiars seus, que han estat víctimes al Pakistan d’un “crim d’honor” perquè, ves, volien ser mestresses de la seva pròpia existència. Pocs dies més tard, un jove armat va arrencar la vida de dinou nens de primària i dues professores, a Texas. Fets com aquests ens commocionen com un cop de mall al front i, per això mateix, sentim la temptació de posar-los en una càpsula, ben lluny geogràficament, mirant-nos amb superioritat moral les societats a què pertanyen les víctimes. Però mentre els blasmem, convé no oblidar els horrors propis, com les violacions grupals, la violència masclista, els abusos a menors i tantes altres misèries de la nostra societat que no ens hauríem de limitar a encapsular, i menys des del classisme o la xenofòbia, perquè ens passen ben a la vora. Cal lluitar perquè hi hagi menys càpsules i més anàlisis i solucions.